Roser Aguilar i Laia Marull planten cara a la por i la culpa
La pel·lícula ‘Brava’ es presenta al Festival de Cinema de Màlaga
BarcelonaLa Janine treballa en un banc i viu amb el seu marit. No tenen fills. Cada dia escolta els petits drames dels clients, diu el que toca i torna a casa. Estudia xinès amb la vista posada en un trasllat a la sucursal del banc a la Xina i porta una vida normal de classe mitjana alta. “Aparentment normal”, matisa Roser Aguilar des del Festival de Cinema Màlaga, on ahir presentava Brava, la història de com una agressió sexual trenca la vida de la Janine i fa que es qüestioni tot el que fins aleshores donava per fet: els objectius, els valors i la definició de felicitat.
Brava és la primera pel·lícula que estrena Aguilar després del seu debut del 2007, Lo mejor de mí, un relat minimalista sobre les cicatrius afectives i la dificultat d’estimar amb una superba Marián Álvarez. La directora, formada a l’Escac -és de la mateixa promoció que Bayona-, ha trigat gairebé una dècada a aixecar el seu segon film (“Ens va enxampar la crisi pel mig i es va aturar el projecte”, diu), un temps durant el qual diu que s’ha tornat “més feminista, més forta i més arriscada”.
Sobreviure al dolor
Brava també planteja la necessitat de comprometre’s amb els altres. Els agressors de la Janine són dos nois als quals ella crida l’atenció perquè intenten robar el bolso a una dona gran. La idea va sorgir-li arran de dos casos que la van impactar: l’agressió al professor Jesús Neira, lesionat quan intentava ajudar una dona que estava sent atacada per la seva parella, i l’assassinat del marit de l’alcaldessa d’Esparreguera, també per intentar aturar una agressió. “La pregunta que em faig és com sobreviure al dolor que generen aquestes situacions, tant el personal com el col·lectiu, perquè vivim una situació social molt complexa”, diu Aguilar.
L’atac dels agressors deixa la Janine immobilitzada per la por i torturada per la culpa de no poder ajudar una altra víctima dels seus agressors. Per aclarir el cap marxa al seu poble natal amb l’esperança de retrobar l’equilibri interior, però l’atracció que comença a sentir per un escultor francès amic del seu pare la remou per dins. “L’agressió la fa trontollar especialment perquè fins ara havia viscut sense consciència de la seva falta de felicitat -diu-. Aparentment ho té tot, però ¿què vol dir tenir-ho tot? ¿Tenir parella, un estatus i diners? ¿O preocupar-se pel que passa al teu voltant?”
La pregunta que sosté la pel·lícula és si preocupar-te pels altres val la pena considerant el preu que et pot tocar pagar. “És legítim no fer res, sobretot quan una persona té por -reflexiona Aguilar-. Però des d’un punt de vista col·lectiu, ¿quin preu té callar i arrossegar la culpa i el dolor? L’única manera que tinc de contestar la pregunta és acompanyar la Janine en aquest viatge, un procés inquietant i dolorós, de vegades confós, però que la protagonista necessita fer”.
Amb Emilio Gutiérrez Caba, Bruno Todeschini i Sergio Caballero en el repartiment, la veritable força interpretativa de Brava és la seva protagonista, Laia Marull. “Havia de ser una actriu valenta, potent, molt dramàtica i capaç de tirar-se a la piscina com la Laia -explica Aguilar-. I quan va llegir el guió l’únic que em va dir va ser: «Quan comencem?» A més, ja m’agradava que fos una actriu d’una certa edat, que no fos una joveneta”. A Marull la va atreure per la possibilitat d’interpretar “un personatge complex en una situació complicada” i pel “compromís social” de la història. “Les agressions sexuals continuen passant perquè tothom calla i seguim ocultant-les”, denuncia l’actriu. A Brava hi palpita la indignació pel masclisme que perdura en la societat, pels valors patriarcals que vertebren el nostre dia a dia. “Brava és la meva manera de prendre partit i posicionar-me -afirma Aguilar-. Aquesta no és una pel·lícula d’encàrrec, em surt de l’estómac”.
