Publicitat
Publicitat

ÚLTIM ADÉU AL PARE DE LA REPÚBLICA TXECA MODERNA

El poble txec acomiada l'expresident intel·lectual i revolucionari

Roses i espelmes per a Václav Havel

Quan vaig arribar, el dijous 22 de desembre, al castell de Praga, vaig descobrir-hi una cua de gent que travessava l'espai del castell de punta a punta. En la fosca, que a les cinc de la tarda ja havia caigut sobre la ciutat, la gent s'esperava durant tres hores per arribar a la sala Vladislavsky, on estava exposat el fèretre tancat de Václav Havel. Les persones estaven sumides en la meditació, amb una rosa i una espelma a la mà. Flocs de neu davallaven suaument al seu damunt. El divendres dia 23, a les 12 del migdia, el Rèquiem de Dvorák, interpretat per la Filharmònica Txeca dirigida per Jirí Belohlávek, va ressonar en l'enorme nau gòtica de la catedral de Sant Vit, la mateixa on Kafka situa una de les escenes més memorables d' El procés . Els amics i col·laboradors més pròxims de Havel omplien la catedral. A la primera fila seien, a part dels familiars de l'expresident i la cúpula política txeca, el matrimoni Clinton, Sarkozy, Cameron, Barroso i Madeleine Albright. Un cop acabat el Rèquiem , aquesta última va adreçar unes paraules de comiat al seu amic i company de batalla, amb el qual intentava combatre tots els totalitarismes del món.

Durant la cerimònia em venien al cap records que feien de Havel un president diferent, com l'únic capaç de portar el president dels EUA en visita oficial a prendre una cervesa amb un escriptor en una taverna: com Havel va fer amb Clinton i Bohumil Hrabal. En acabat, els presents van creuar el pati de la catedral per dirigir-se a la sala Espanyola del castell, a una recepció oficial que el president txec oferia per honorar la memòria del seu predecessor. Amb una copa a la mà, els participants parlaven del difunt. I una pregunta prevalia per damunt de les altres: ¿per què el poble txec s'ha tirat al carrer a retre homenatge al seu expresident intel·lectual i revolucionari al qual, durant la seva vida, no sempre van saber apreciar?

Vaig sortir de la recepció quan ja era de nit. Caminava pels carrers i descobria en les places espelmes enceses que il·luminaven les piles de roses dipositades per les persones que havien vingut no només dels diferents barris de Praga sinó també de molts pobles llunyans, de Txèquia i d'Eslovàquia. I jo pensava que els txecs, en reconèixer, per fi, després de la mort, la grandesa del seu expresident acabaven d'establir una escala de valors, tan necessitada en el buit postcomunista, l'escala de Havel: la veritat, l'amor i la justícia hi ocupen el primer lloc.

Més continguts de