Publicitat
Publicitat

NOVETATS LITERÀRIES

'Nèmesi' i 'Vici inherent' demostren La bona salut dels dos gegants

Roth i Pynchon, dos 'Nobel' nord-americans

No guanyaran el premi Nobel de literatura perquè els suecs els tenen mania, però això no vol dir que no haguem de celebrar la publicació de 'Nèmesi', de Philip Roth, i 'Vici inherent', de Thomas Pynchon.

Bucky Cantor i Larry Doc Sportello no tenen res a veure. El primer viu a Newark (Nova Jersey) en un estiu calorós del 1944. I l'altre en una platja pròxima a Los Angeles cap a la primavera del 1970. En Bucky és un noi responsable, jueu, un noi que va fer tots els possibles per combatre a Europa amb els seus companys de curs i amics, però que ha hagut de quedar-se a ajudar a passar l'estona els nois més joves que han acabat l'escola. I en Doc és un detectiu una mica estrafolari, un hippy de cabell llarg i xancletes, que també ha de quedar-se a casa, perquè investiga l'estranya desaparició d'un milionari. Tots dos són personatges de dos dels autors més grans del moment. En Bucky Cantor és el protagonista de Nèmesi (La Magrana), i una de les típiques creacions de Philip Roth (1937), per molts "el millor escriptor nord-americà viu". En Doc surt de Vici inherent (Amsterdam) i del cap de Thomas Pynchon (1933), autor misteriós i de volums mastodòntics amb més veritat que el 90% de la no-ficció que corre per les llibreries.

Tant Pynchon com Roth són hereus de la gran narrativa nord-americana -i europea- del segle XX, fills directes dels Faulkner, Steinbeck, Hemingway, McCullers, Parker, Carver, i que només haurà gaudit d'un premi Nobel per a Toni Morrison (1993). I potser els dos autors vius més grans. Anem a pams.

Nèmesi és, segons la crítica nord-americana, el millor Roth dels últims temps, un autor que ha escrit prop de 40 llibres i que en els últims vint anys ha ordit més d'una obra mestra, cosa gens menyspreable, des de Pastoral americana a La taca humana o Complot contra els Estats Units . Des de fa gairebé una dècada va a novel·la per any, en un seguit d'obres breus (unes 200 pàgines), l'última de les quals és un cim de la seva carrera. Torna al seu Newark natal per descriure'ns els dubtes cartesians d'un jove que es debat entre seguir ajudant uns nois que van morint un a un arran de la brutal epidèmia de pòlio que va afectar la costa est dels EUA el 1944 o fugir al camp amb la seva xicota. Què ha de fer per no trair ningú?, es pregunta constantment el narrador. Ella el vol amb ell. I Bucky Cantor no sap què fer. Es creia lluny del seu deure -lluitar per la llibertat al principal teatre d'operacions de la Segona Guerra Mundial - i es troba immers en un conflicte moral que tots hem sentit algun cop.

Roth explota sempre els dubtes del lector, la seva ànima profunda, amb històries exemplars com a La pastoral... o Everyman , i amb la força d'uns diàlegs que beuen del teatre de Shakespeare i Arthur Miller, dos dels seus mestres confessats. "Hi ha encara molta pietat allà fora, i mentre n'hi hagi encara pots impactar la gent", deia en una entrevista a The independent fa uns anys.

El Pynchon més assequible

I si Roth descriu els fonaments morals del nostre temps, Pynchon, a Vici inherent , se situa en els marges. A A contrallum , la seva monumental novel·la anterior (més de 1.000 pàgines), traçava la història d'Occident des de finals del segle XIX fins als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, en el que era un atac frontal al capitalisme. Ara, fidel als seus ideals dels 60, Pynchon ret homenatge a la generació beat dels Kerouack, Ginsberg i companyia per oferir-nos la història d'un detectiu fumeta que fa una apologia del carpe diem i que molts han vist com un retrat gairebé autobiogràfic dels anys que l'autor va viure a Califòrnia. Avui, quan l'escriptor novaiorquès té prop de 80 anys, poc se sap de la seva vida. És més desconegut que J.D. Salinger.

Vici inherent és una enciclopèdia de la cultura pop californiana de finals dels 60, i un tribut, també, a detectius com el Philip Marlowe de Raymond Chandler. És, d'altra banda, la novel·la més assequible de Pynchon. Tot i oferir un ampli ventall de personatges, escenaris i trames, no arriba als nivells gairebé inassolibles d' A contrallum o El arco iris de gravedad . És un viatge al·lucinant a càrrec d'un protagonista incomparable -hauríem de recórrer als personatges reals de Hunter S. Thompson- que busca esbrinar qui ha segrestat la seva xicota, Shasta Fay, i el seu amant, el magnat Mickey Wolfmann. Trobarem amics que li fan el doble joc, ionquis que adopten una altra personalitat i policies que donen per bona la mala fama històrica de la policia de Los Angeles -vegeu el film de Clint Eastwood L'intercanvi , per exemple-. En Doc s'ho pren tot amb molta calma.Com Roth, que, al cim de la seva carrera, diu que no li importa guanyar el Nobel. No li cal.

Més continguts de