Publicitat
Publicitat

RETORN D'UN FENOMEN MUSICAL

Els suecs Marie Fredriksson i Per Gessle omplen tres quarts del Palau Sant Jordi amb 'hits' dels 90

Roxette, bastants èxits i massa balades

 ROXETTE PALAU SANT JORDI 19 DE NOVEMBRE

Era previsible que Roxette no aconseguirien omplir el Palau Sant Jordi. La parada a Barcelona de la gira del retorn als escenaris del duo suec, després de deu anys, inicialment estava prevista per al Sant Jordi Club, sala amb un aforament màxim per a 4.500 persones. Però el bon ritme en la venda d'entrades va fer que la promotora Live Nation es decidís a traslladar el concert al Palau Sant Jordi, que té una capacitat per a 18.000 persones. Així que trobar-se el recinte dividit per una enorme cortina negra, que deixava el Sant Jordi a uns dos terços de la seva capacitat, no va ser cap sorpresa.

El públic, en general, no baixava de la trentena, l'edat que tenen ara els nens i adolescents dels 90, la dècada en què Marie Fredriksson i Per Gessle van viure els seus grans èxits. I en aquesta dècada va estar centrat el repertori, confeccionat a base de hits.

Arrencada potent

Roxette, comercialment més exitosos que els seus paisans ABBA -si més no, abans del musical Mamma mia!-, van demostrar que tot i que no tenen prou hits com per omplir les gairebé dues hores que va durar el xou, sí que en tenen alguns d'inqüestionables. Van començar molt potents, amb Dressed for success, del disc que els va llançar a la fama -Look sharp! (1988)-, i Sleeping in my car, de Crash! Boom! Bang! (1994), que van sonar prou vigents, a diferència de The big L, primer tema de Joyride (1991), el disc de més èxit del duo -se'n van vendre 11 milions d'exemplars a tot el món-, que es va imposar en el repertori.

Sense pantalles que els mostressin en primer pla, sense coreografies ni gairebé escenografia i acompanyats d'un altre guitarra, baix, teclats, bateria i una corista, Fredriksson i Gessle van anar recuperant els seus clàssics: ella, amb la veu prou intacta però gairebé sense moure's -Roxette van fer una parada perquè van haver d'extirpar-li un tumor del cervell-, i ell, sense parar quiet, amb escalfadors i sabates de lluentons, exercint de líder, encarregat d'adreçar al públic les frases en català.

Després de pagar la penyora d'un parell de temes nous, inclosos a Charm school (2011) -el disc que justifica la gira-, entre els quals el senzill She's got nothing on but the radio, van venir les balades, part important del cançoner de Roxette. Perfect day i Things will never be the same van sonar gairebé despullades, acústiques, i així va començar també It must have been love, inclosa a la banda sonora de la pel·lícula Pretty woman i, en part, responsable del gran èxit de què gaudiria després el grup.

Després que el públic es fes sentir cantant la lletra -un dels moments emocionants de la nit: no és tan habitual que en un concert aquí l'audiència doni la talla cantant una cançó en anglès-, la resta de la banda es van reincorporar a l'escenari. I va ser una llàstima, perquè van evidenciar que el temps no ha fet cap bé a la icònica melodia de sintetitzador del tema.

L'ensucrada Fading like a flower -"cada cop que marxes em marceixo com una flor"-, també de Joyride, va ser un altre dels moments més celebrats de la nit, com la també lenta Crash! Boom! Bang! Per sort, no van trigar a arribar les més divertides How do you do!, Dangerous i Joyride, que van tornar a aixecar els ànims d'un públic entusiasta. Ara: quan de veritat el públic va embogir va ser quan el guitarra solista va tocar l'himne del Barça, que va donar pas a l'efectiva Joyride, cantada per Fredriksson vestida amb la samarreta blaugrana. Ja als bisos, encara més balades: Spending my time i Listen to your heart, i el seu primer hit, i potser el més eficaç, The look. Els na-na-na-na-na encara ara deuen ressonar al Sant Jordi.

Més continguts de