Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Rozalén: “Quan ets independent i tens poc públic ets més lliure”

cantautora. Actua a la sala barts de barcelona aquest dimecres

Dos anys després de Con derecho a…, María Rozalén torna amb el disc Quién me ha visto… (Sony, 2015). La cantautora d’Albacete presentarà les noves cançons a la sala Barts de Barcelona aquest dimecres en un concert que, assegura, tindrà un caràcter molt “teatral”.

¿A partir de quins sentiments has fet aquest disc?

Ara quan l’escolto noto que hi ha una mica de ràbia, perquè jo pensava que el món era meravellós i hi ha coses que em molesten. Però, com sempre, ho explico amb ironia i sentit de l’humor.

En algun moment has dit que, a diferència del primer disc, en aquest has sortit de la zona de confort.

Quan vaig fer les cançons del primer disc era més petita i no havia de treballar perquè estava estudiant, i la vida era una altra cosa. Quan et poses a treballar surts de la zona de confort i has d’enfrontar-te a la vida i plantejar-te projectes.

I artísticament què implica?

Quan ets independent i tens poc públic ets més lliure. Ara pateixo coses que abans no patia, de la mateixa manera que tinc alegries que abans no tenia. Quan ets més lliure pots fer coses sense les preocupacions que tinc ara.

Quines preocupacions?

Per exemple, el fet que cada cosa que opini tindrà una repercussió. Quan vaig fer el primer disc no pensava que m’hi dedicaria professionalment. I ara mentiria si digués que quan componc no penso què pensarà la gent que ho escoltarà.

Quines altres coses han canviat respecte al primer disc?

Sóc més crítica amb el que passa al meu voltant i intento ser coherent amb el que penso. I, tot i que em surten cançons d’amor, també m’esforço per parlar d’altres coses.

És el que fas a Photocall i Somos ?

Sí, la cançó Photocall neix d’un desencontre amb els periodistes, amb els fotògrafs, de com et poden robar l’ànima i fer-te miques. Somos va ser com una teràpia després de sentir les crítiques que m’arribaven, tant les bones com les dolentes. Quina part de veritat hi ha? La cançó és una manera d’explicar qui sóc a través del que diuen de mi.

¿Has descobert si la música pot contribuir a canviar la societat?

No ho sé. En els grans canvis polítics que hi ha hagut a Espanya han existit cançons bandera. Puc pensar que poden motivar o emocionar, i que sí que poden canviar coses petites. L’art és una arma molt potent.

En el disc nou versiones La belleza , de Luis Eduardo Aute, que alerta del cantó fosc de l’art.

La belleza és una de les cançons que cantava quan era petita. No sabia el que significava la lletra, però m’encantava. Vaig començar a tocar-la amb la guitarra i notava que el pare s’emocionava. Aute és dels autors que més m’han impactat.

¿T’emociona algú més com Aute?

Aute té una cosa especial, però també m’emocionen molt Jorge Drexler i Sílvia Pérez Cruz, una dona que quan canta passen coses que no tenen a veure amb aquest món.

¿Amb què et quedes de tot el que t’ha passat en els últims dos anys?

Crec que he après a valorar més les coses realment importants de la vida. I, professionalment, han sigut tantes coses que no t’ho sabria dir... He compartit escenari amb gent superpotent com Víctor Manuel, Pablo Milanés, Jorge Drexler, Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina...

¿Fins a quin punt pots influir en el preu de les entrades dels teus concerts perquè siguin accessibles?

A vegades m’ho demanen i fem un estudi per saber quan es cobreixen les despeses. Jo venia de tocar en llocs on la gent pagava com a molt 10 euros, i un cop al Teatro Lara de Madrid l’entrada era de 18 euros, que a mi em semblava una exageració. Vam abaixar el preu i, al final, entre l’IVA, el lloguer, el 10% de la discogràfica, el 10% de la SGAE i el 20% dels mànagers, vaig acabar posant-hi diners, tot i que el teatre estava ple.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT