L'editorial catalana Alba ha emprat la celebració de l'Any Rus 2011 per treure alguns títols meravellosos i de gran classe. Penso en l'excel·lent Memorias de antes del exilio (1887-1919) del príncep Fèlix F. Iussúpov (1887-1967). És un llibre extraordinari, trasbalsador i que no s'oblida. La història d'una família de l'antiga Rússia relatada pel príncep, fill del comte Fèlix Sumarókov-Elston, governador de Moscou, i la princesa Zenaida N. Iussúpova, una de les dones més riques del món. Vides molt lligades a la cort imperial de Sant Petersburg, ja que Fèlix es va casar amb Irina A. Romànova, una neboda del tsar Nicolàs II. Són unes memòries exemplars, divertides i terriblement colpidores, que tenen una sensacional gràcia interna, la de descriure amb naturalitat l'esfondrament d'un món pràcticament de ficció i somiat, un univers aristocràtic fet de palaus fastuosos que semblen museus, de tan farcits com estan de joies i obres d'art. És l'època del vell i majestuós Sant Petersburg, farcit d'una societat esnob que s'envania de parlar sempre francès i pronunciar el rus amb accent estranger, una societat afectada i pomposa, culta, també irritant, capaç de fer-se rentar la roba a París o Londres. Les darreries d'una vida festiva i luxosa perquè apareixerà el diabòlic Rasputin i el colossal desastre de la revolució bolxevic.
La primera part és una celebració contínua, una delícia, on veiem el jove príncep portant una vida fastuosa, innocent i desenfrenada, en la qual no hi falten tampoc alguns estranys episodis d'aparicions i misticisme, tan lligats a la seva existència. Fèlix narra les seves divertides tendències homosexuals i de transvestisme (era la seva forma de divertir-se), ajudat pel seu germà Nikolai (mort en duel als 25 anys), quan usava les robes i joies de la seva mare per perpetrar escandaloses travessies i aventures nocturnes per Sant Petersburg. Fins i tot el rei Eduard d'Anglaterra va arribar a insinuar-se-li mentre cantava disfressat en un establiment. La veritat és que el jove príncep era un juganer irreprimible, amb un imaginari i sensibilitat desaforats. Però si per alguna cosa és cèlebre Fèlix Iussúpov és per haver escrit El final de Rasputín (Nevsky, 2010), on explica com assassina el sàtir místic. El relat de la mort de Rasputin, aquí rememorat esplèndidament, produeix una fortíssima impressió de tan delirant i grotesc com és. Imagineu-vos un cadàver diabòlic, amb un tret al cor, que es nega a morir i s'aixeca de nou, arrossegant-se per les escales i que acaba fugint pel jardí fins que... La veritat és que a la segona part tot és extremament colpidor i emocionant. L'esplendor d'abans va escolant-se de mica en mica i surten a la llum els episodis més crus imaginables, especialment l'humiliant assassinat del tsar i la família imperial. És el desplegament criminal i sanguinari de la crua revolució soviètica: esmicolar palaus, destrossar obres d'art, anihilar l'aristocràcia i assassinar afins.
Mai no havia llegit una crònica sobre la fi d'una època tan fascinant i enlluernadora, ni tampoc d'un gosat tan explícit i clarivident. Fèlix Iussúpov va ser un home profundament hedonista, complex, ple de contrastos i matisos, però d'un incomparable magnetisme i sensibilitat. De la seva immensa fortuna només va endur-se'n a l'exili (París) un milió de dòlars en joies, i dues pintures de Rembrandt. Proscrit i pobre, la seva generositat amb els exiliats russos encara és avui llegendària. En fi, un llibre, una vida, impressionants.
