Russian Red estrena 'Fuerteventura' a L'Auditori

BarcelonaDesprés de vendre gairebé 40.000 exemplars del seu debut I love your glasses (2008), editat al segell independent de Còrdova Eureka, Russian Red va editar la setmana passada el seu segon treball, Fuerteventura. El disc, gravat a Glasgow amb Tony Doogan, productor de discos de Belle & Sebastian, David Byrne, Mogwai, Super Furry Animals, Teenage Fanclub i The Delgados, significa la seva estrena a Octubre, el segell amb què Sony Music Espanya edita els discos dels artistes sorgits de l'escena independent del seu catàl·leg, i que edita els discos de Los Planetas.

Després de foguejar-lo en format reduït al prestigiós festival South by Southwest de Texas, avui la cantautora madrilenya Lourdes Hernández, de 25 anys, l'estrena en directe amb tota la seva banda a L'Auditori, en la recta final del Festival de Guitarra.

En menys de tres anys has passat de tocar en bars a fer-ho en grans sales. Com t'ho has fet?

Ha estat progressiu. Cada pas que he fet ha estat natural. A moltes persones que fan música els agrada que això sigui només una parcel·la de la seva vida, i volen que sigui intocable i pura. La veritat és que aquesta era també la meva visió, i quan les coses van començar a anar tan bé, em van començar a sortir concerts i el disc es venia, va ser un xoc. No era la meva intenció, dedicar-me a això professionalment, i em sembla que això està bé, perquè si tens moltes expectatives si no assoleixes els objectius et frustres. Les coses van anar sorgint.

Sembla que estiguis en una mena de terra de ningú entre l'escena alternativa i el mainstream

Sí. La gent que escolta música alternativa em troba massa comercial.

Et sents popular?

Fa una estona m'ha passat una cosa: travessava els jardins de la Maternitat i un jardiner, d'uns 50 anys, m'ha reconegut i m'ha dit que m'encantava la meva música, i ha estat molt guai, però també molt estrany. No sé si algú acaba acostumant-se a aquest tipus de coses, però a mi em xoca moltíssim. M'ha fet molta il·lusió. No em passa molt sovint.

Fins i tot t'han fet un reportatge a l'edició espanyola de la revista de moda Vogue

Sí, però estic enfadada, perquè em van retocar les cames, i surto molt rara. Jo no tinc cap problema amb les meves cames, si ells el tenen... Jo no vaig demanar que em retoquessin.

Com vas gravar el primer disc?

El vaig gravar a Còrdova els caps de setmana, mentre estudiava traducció i interpretació a la universitat. La música era una cosa secundària, mentre que ara ha estat tot el contrari. Vaig gravar a l'estudi que té Fernando Vacas del segell Eureka a casa seva. Hi anava els caps de setmana. Va ser molt casolà, però després, quan vas a Glasgow a gravar amb un súper productor, te n'adones que també és casolà. No deixes d'estar en un lloc molt personal, el seu estudi, i com que durant un mes i mig treballes i menges en aquest espai, esdevé la teva segona casa.

Vas acabar la carrera?

Em queda un quadrimestre, però no em ve de gust acabar la carrera, perquè només em queden les assignatures que no m'agradaven.

Com va sorgir la idea de treballar amb Tony Doogan, productor de Belle & Sebastian, David Byrne, Mogwai, Super Furry Animals, Teenage Fanclub i The Delgados?

Sony tenia una llista de productors amb els quals creien que el disc podia funcionar, però jo no ho veia clar. Jo volia treballar amb Dave Fridmann (The Flaming Lips, Mercury Rev, MGMT, Tame Impala) perquè m'agrada molt el so dels discos que va produir Sparklehorse. Però no va ser possible, perquè està molt ocupat i és el productor de moda. El seu representant era el mateix que el de Tony Doogan, i ens el va suggerir. A més, aleshores hi havia la possibilitat de gravar amb músics de Belle & Sebastian, i va ser increïble. Es van convertir en la banda del disc.

N'ets fan, de Belle & Sebastian?

M'agraden molt, però no tant com a alguns amics meus. Ara, el disc que he escoltat més és The life pursuit, encara que no sigui el més representatiu del so del grup.

T'has sentit a gust treballant amb ells?

Molt. Stevie Jackson és la meva persona favorita de l'any, té molt bon gust i molt bones idees. És tot un personatge, molt especial i molt sensible. Però tots són encantadors. No van gens d'estrelles.

Què volies trobar en la figura del productor?

Volia sentir-me confiada pel que fa a la tècnica, perquè el primer disc em va donar molts maldecaps, no aconseguia escoltar-lo sencer a gust. I ara volia tenir la tranquil·litat que el nou el podria escoltar. També volia una guia, que em fes suggerències.

Què no t'agrada, del primer disc?

Té carències, i hi ha coses que no m'agrada com les canto. I en traslladar les cançons al directe amb la banda les cançons van començar a sonar més pop i menys folk, i jo m'hi sentia més còmoda.

I amb el nou disc què buscaves?

Volia trobar un so familiar però nou, que sonés a coses ja escoltades però que es notés que estava fet al 2011. Volia una banda clàssica, l'única cosa excepcional que hi ha és una trompeta amb sordina. Hi ha menys instruments que al primer, que en el fons era més pretensiós. Volia molta veu, molts cors, veus de fons.

Al nou disc també amplies el registre de la teva veu.

Les cançons d'aquest disc les canto amb la veu més arrossegada, i amb un to més natural.

El disc té influències dels grups de noies dels seixanta.

El meu xicot és un friqui de la música dels seixanta i quan vaig acabar la gira em va passar una pila de cançons que m'al·lucinaven. I algunes de les cançons del disc, com I hate you but I love you o January 14th, després de fer-les al meu cap les sentia com aquelles.

Vas estrenar el disc en directe al festival South by Southwest

Ens hi va portar la SGAE, hi vam anar amb Tarántula i Mujeres. Hi vam fer un concert de batalla, en format de trio i amb repertori semiacústic dels dos discos, no era una presentació oficial. L'estrena oficial és a L'Auditori. Portem una petita escenografia amb llums, i em fa gràcia, perquè això ja és més que un concert.

Com és que havent gravat a Glasgow el disc es diu Fuerteventura

Volia titular-lo amb una paraula en castellà perquè m'agradava la idea d'una paraula en castellà pronunciada amb accent anglès. I vaig ser a Fuerteventura, la cançó del disc que es diu així la vaig compondre allà, va ser un moment molt maco i volia honorar aquell viatge. Marxar sola a la platja em va anar molt bé.

Per què vas decidir-te a cantar en anglès?

Quan vaig començar, que no tenia cap expectativa, cantava en anglès perquè em venia de gust, perquè em feia gràcia, i perquè escolto més música en anglès que en castellà. Em sortia així i m'hi sentia còmoda.

Descartes cantar algun cop en castellà?

De moment no em surt, però no ho descarto. De fet, avui farem una versió de The Magnetic Fields que fem sempre, All my little words, però la farem en la versió dels argentins Los Campos Magnéticos, que tradueixen les cançons de Stephin Merrit.