Sagarra va escriure Vida privada en només dos mesos assegut a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, on passava unes sis hores diàries. Llavors tenia 38 anys i ja coneixia Mercè Devesa, amb qui es casaria més tard, que es va encarregar de mecanografiar la novel·la. Publicada el 1932, Vida privada és, sobretot, un retrat de la burgesia catalana i, en especial, de la descomposició de la família aristocràtica dels Lloberola a través de tres generacions, des de l’últim terç del segle XIX fins al primer del XX. Després d’haver-la llegit fa anys, l’escriptor Jordi Coca la va rellegir per escriure’n el pròleg d’una edició de butxaca, i va confirmar la primera impressió: “Llengua magnífica, retrats de la Barcelona canalla molt vius i fins i tot intensos, però un argument més aviat tòpic”, explica. Coca ja coneixia el Sagarra memorialista i “estava enamorat de la seva prosa enlluernadora”, així com dels seus vessants de poeta i de traductor de Shakespeare i Dant. Tot i que la novel·la no és el gènere preferit de l’autor, considera Vida privada un “document interessant” per entendre la burgesia barcelonina d’aquell temps. “Gaziel i Sagarra són dos gegants de la cultura: la literatura catalana seria certament diferent sense les seves memòries -explica l’escriptor-. “Recomano Vida privada per la llengua i pel retrat dels prostíbuls barcelonins d’aleshores”.
