Salomón Shang: 'El cinema català viu un moment dolç per deu i difícil per vuitanta'

BarcelonaShang diu que no fa cinema d'autor però reconeix que hi ha la seva 'personalitat'. El cineasta critica la política de subvencions de la Generalitat, perquè creu que només beneficia a uns pocs i acusa l'administració de dirigisme, per crear producte cinematogràfic per exportar. Shang accepta però, que ha de buscar altres mitjans per arribar al públic.

Aquest divendres s'estrena als cinemes 'La llegenda de l'innombrable', un film que va néixer ja fa força temps. D'on va sorgir?

El projecte surt de la llegenda, a través d'una sèrie de persones que em van explicar uns successos a Osona vaig decidir recomposar-ho per generar una història de ficció, a partir d'una història real. Realment és la desaparició d'una persona que popularment es considera una mort, en el poble. Un guàrdia civil tenia el poble acovardit i coaccionat, i la policia fins i tot li tenia certa por. Una noia va ser víctima de les coaccions d'aquest noi, va agafar dos amics del poble i se'l van carregar. O almenys això és el diu! La versió oficial és que va desaparèixer.

'La llegenda de l'innombrable' és doncs una història d'aventures?

Sí, és una bona definició. Per mi no té moltes diferències a films com 'El senyor dels anells'. Hi ha diferència de format, pressupost, dimensions, però no pel que fa a argument, que és una pel·lícula d'aventures clàssica dels vuitanta.

Però també és una 'road movie', no?

Sí, és una 'road movie', és la seva principal vocació. Com totes, tracta el viatge de l'heroi, aquest trio de personatges que conformen la història que van a la recerca del dolent. En el fons és com un 'western'.

Rodada als boscos de Catalunya?

Sí, que tenen una atmosfera màgica que li dóna a la pel·lícula un aspecte màgic i esotèric. Quan et trobes allà, rodant i actuant és molt estrany, una atmosfera molt especial. El rodatge va ser molt divertit, sempre ho és. En aquest cas va ser especialment divertit pels personatges, que ens permetien fer coses histriòniques.

Amb què has comptat per dur-la a terme?

El pressupost és limitat, com totes les pel·lícules que es fan aquí. En aquest cas, però té un pressupost adequat perquè la pel·lícula té el que necessita. L'equip tècnic és amb el que treballo sempre, i els actors pràcticament també, excepte la Clara Galí, que és la primera pel·lícula que fa, i ho fa molt bé, perquè és bona actriu de teatre. La resta són els actors amb els que treballo sempre, perquè són el reciclatge continu de la mateixa gent que fem varis personatges en el mateix film, que ja és el que m'agrada.

La interpretació dels actors és força sorprenent. Com els fas treballar?

A partir d'un diàleg comencem a improvisar molt, perquè la comèdia depèn en gran part d'això, i de l'activitat del moment. Sempre dic que treballem com les companyies de les comèdies de l'art, com el teatre de joglars. Hi ha actors amb uns personatges que tenen clar, i que comencem a improvisar sota un fil argumental lineal, i en aquest film, ja és això, perquè és la història de la recerca, del viatge, una història clàssica. El to és l'únic que canvia. Tinc la sort que els actors em coneixen i em proposen coses que ja saben que m'agradaran. La meva forma de treballar és que improvisem a partir del que ja queda clar. Han de ser però actors de comèdia, perquè sinó seria impossible.

Com definiries la teva manera de fer cinema?

És difícil perquè en el fons és intentar que el cinema no sembli cinema. I què vull dir amb això? Normalment les pel·lícules tenen una estètica bastant homogènia i jo intento que no la tinguin. No dic que vull ser més original que ningú, simplement tracto que tinguin la meva personalitat en cada moment. Poden agradar o no agradar, però sí que són molt meves.

És cinema d'autor?

No m'agrada dir que són cinema d'autor, primer perquè el cinema d'autor s'ha estandarditzat més i està més pervers, perquè d'alguna manera jo intento arribar el públic. No sé ben bé de quina, però ho intento. I la gent que fa cinema d'autor intenta arribar al públic, de fet, no els interessa.

L'estrena és aquest divendres. Amb quines perspectives arribes a les sales?

S'estrenarà a Catalunya, a totes les demarcacions i sorprenentment a Madrid, que jo no m'ho pensava. Ho hem aconseguit, i ja veurem, perquè una pel·lícula catalana de dues hores i quart, en català dialectal i amb actors catalans desconeguts, no sé si anirà algú a veure-la. Serà tota una experiència.Però s'ha de confiar que sí, no?Potser la curiositat els porta a veure-la. Crec que és l'única raó per la qual la gent va al cinema, per curiositat. La gent ja ha perdut la vocació d'anar al cinema per gaudir d'un espectacle, hi va per curiositat, és l'única raó per la qual pots atrapar a la gent.

Tens nous projectes?

Sí, tinc una pel·lícula a punt d'estrenar-se, que ha costat molt de fer, però que ja l'estem acabant. Es diu 'El asesino a sueldo'. La vam acabar de rodar fa un any i mig i es podrà veure al febrer. I altres projectes perquè hem d'intentar no parar. Jo em vaig criar en un circ i la meva visió de la professió és que cada dia s'ha de fer una funció. I jo gaudeixo treballant.

El cinema català està vivint un dels seus moments més dolços, t'hi sents inclòs? Són moments presumptament dolços per una sèrie de pel·lícules que han tingut favors econòmics per part de la Generalitat, de l'ICIC i de Televisió de Catalunya. I són pel·lícules que són fruit d'un dirigisme per part de les institucions, que han cregut que són representatives del cinema català, o que ho han de ser. En el meu cas no hi surt cap logotip d'aquestes institucions, si en canvi, del Ministeri de Cultura, que m'ha ajudat. No formo part d'aquest moment tan dolç com tampoc molta gent. Molts amics i coneguts del món del cinema estan tancat les seves empreses. Potser és dolç per deu, i molt difícil per uns vuitanta.

És injust doncs?

És injust perquè no es valora la qualitat i viabilitat d'un projecte, sinó uns fenòmens ideològics, polítics i lingüístics i d'enaltiment nacional.

Doncs la seva pel·lícula és en català, rodada a Catalunya...

Sí, però no consideren que jo sigui representatiu d'aquest format de producte que ells necessiten per exportar. És un fenomen d'exportació i l'administració finança el que considera que representa el format de societat que volen crear. I no és el meu cas.

Llavors, quina solució hi pot haver perquè els petits cineastes tinguin visibilitat?

Jo crec que les pel·lícules més petites o menys recolzades han de trobar el seu espai. Molts mitjans no estan dirigits com d'altres, i per tant hi ha espai per films com aquest. Un ha de saber a quins mitjans tindrà més repercussió i en quins no. Bàsicament és acceptar que això és una festa a la qual no estàs convidat i que per tant, només tens dues opcions. O fer cua i esperar entrar o muntar-t'ho d'una altra forma i intentar passar la nit el millor que sé.