Publicitat
Publicitat

TEATRE INTERNACIONAL

"'Salveu el soldat Ryan' és tan bo com Velázquez"

Poder "El teatre és un intercanvi d'idees, és un mitjà molt poderós no controlat pel sistema capitalista" Entreteniment "L'art es queda a la memòria i l'entreteniment no, se'n va" Jan Lauwers (Anvers, 1957) diu que ja sent nostàlgia per la marxa d'Àlex Rigola del Lliure. Aquí ens ha mostrat la trilogia formada per Isabella's room , The lobster shop i The deer house. I ens ha emocionat, sorprès i divertit. Avui i demà presenta The art of entertainment . Un experiment creat al Burgtheater vienès.

Diu que aquesta obra és un autoretrat. El seu teatre és teràpia?

No. De cap manera. Per mi el teatre és una actitud. Crec que l'art és una necessitat. La bellesa pot canviar moltes coses al món. I el teatre és part d'això, part de l'art. No és qüestió de teràpia, sinó de com nosaltres, d'una manera noble sobrevivim, com a éssers humans, sent humans.

Però als espectacles de la Needcompany sempre parla de vostè o del seu entorn.

Sí, però en aquest cas es tracta d'un acostament filosòfic. Penso en Miquel Àngel, per qui treballar amb marbre era més important que la figura que estava fent... The art of entertainment és el text més lliure que he fet mai.

No creu que el teatre ha perdut la força de commoure socialment?

El teatre és un mitjà de comunicar l'art de manera directa. És un intercanvi d'idees. El teatre, en aquest sentit, és un mitjà molt poderós, no controlat pel sistema capitalista. Aleshores és molt més social. Quan vaig començar no m'agradava gaire, el teatre. El veia com un art vell. Però cada vegada més, veig el teatre com l'art més interessant. Més artistes haurien de fer teatre, i no només els actors i els directors.

A The art of entertainment critica el món que veiem a través de la televisió. Però no parla de Twitter...

Són dues coses diferents. A Twitter i Facebook, la cosa que hi ha al mig és un ordinador. Crec que l'acostament humà al teatre ha fet que el teatre sigui més important, per culpa dels ordinadors. Si parles sempre a través de Facebook o Twitter, de vegades pots provocar una revolució social, com ha passat al nord d'Àfrica. És una eina per a tothom. Però alhora hi ha un gran perill, perquè quan sigui molt important, les xarxes socials estaran molt controlades. I hem de saber que està totalment controlada, ens agradi o no. I la gent jove, això, no ho posa en dubte, tot i que també pensen que poden controlar l'altra banda.

Diu que aquest espectacle és molt tossut, per què?

És un espectacle reflexiu sobre l'art i l'entreteniment en un món que considero cínic. Per això plantejo un programa de televisió en què la gent va a suïcidar-se. I és tossut perquè l'actor convidat [Dirk Roofthooft] pot fer el que vulgui: pot dir el seu text, si vol, i la missió dels actors de la Needcompany és empresonar-lo.

Quines han estat les seves fonts?

Monty Python i Buster Keaton. He mirat de deconstruir-los.

Se sent com un entertainer ?

Un entertainer radical, potser.

El teatre, de fet, és una forma d'entreteniment.

Sí, però podríem tenir una discussió semàntica. Totes les arts ho són, fins i tot Duchamp, que és entreteniment per a intel·lectuals. L'art es queda a la memòria i l'entreteniment no, se'n va. De vegades l'entreteniment pot esdevenir art i quedar-se a la memòria. Els primers 20 minuts de Salveu el soldat Ryan , de Spielberg, els de la invasió de Normandia, són tan bons com Rubens, tan bons com Velázquez. I són entreteniment.

Ofereix alguna resposta?

Quan arribes a les respostes, l'art s'acaba. Però hi ha una cosa que m'inquieta: ¿què va passar el 1917, quan Duchamp exposa un urinari i Disney comença a fer pel·lícules? ¿Quina de les dues coses és més important? I em pregunto: ¿com podem connectar amb la societat quan l'art es converteix en massa especialitzat?

Per què va decidir matar un actor?

És una metàfora, perquè no pots fer-ho. És il·legal.

Més continguts de