ROCK
Cultura 03/03/2011

Sant Jordi, 9/9/2011

Andreu Gomila
4 min
Josep Thió, Josep Bosch, Francesc Cuco Lisicic, Jaume Soler Peck I Gerard Quintana no són els Beatles, que no van retrobar-se mai.

Ara per ara, el retorn de Sopa de Cabra no serà un retorn, sinó un retrobament: el 9 de setembre al Palau Sant Jordi la banda gironina intentarà posar 19.000 fans en l'escenari fetitxe del país. Un país on no ets ningú si no has omplert el Palau Sant Jordi. És el símbol que separa els que són populars -els que omplen el Palau de la Música, per exemple- de les superestrelles. I els Sopa de Cabra, deu anys després de la dissolució, volen demostrar -i demostrar-se- que el seu discurs musical encara és vàlid en un moment en què els músics de 20 i 30 anys són tan o més famosos com ells quan en tenien 20 i 30.

La que és segurament la banda més popular dels anys noranta va anunciar ahir, com va avançar l'ARA la setmana passada, que es retroben el 9 de setembre vinent, a dos quarts de deu de la nit al Palau Sant Jordi. Ja el va omplir el 14 de juny del 1991, però no sols, sinó amb Els Pets, Sau i Sangtraït. Com va dir Gerard Quintana, al davant hi tenen tot un "repte". I segurament aconseguir la fita és el que més il·lusió els fa.

No hem d'oblidar que, a priori, com dirien els Manel, ha costat déu i ajuda tornar a reunir Quintana, Josep Thió, Francesc Cuco Lisicic, Josep Bosch, Jaume Soler Peck i Eduard Font -l'únic que ahir es va saltar l'anunci del concert-. El "poder de les efemèrides", tanmateix, ha vençut les presumptes resistències inicials. De fet, és Quintana qui ha empès més per celebrar els 25 anys del naixement de la banda (1986), els vint del concert del 1991 i els deu de la dissolució. I va recodar la temptativa frustrada del 2009 arran del 25è aniversari de TV3 i Catalunya Ràdio i tot el núvol de projectes que els han ofert en els últims temps. Els compromisos personals haurien frustrat la reunió anterior -no oblidem que Quintana va treure disc l'any passat-. El 2011 era l'any. No hi havia excuses possibles.

Però Josep Thió s'ha resistit a fer més concerts, tot i que a hores d'ara ningú no pot descartar que, en el cas que es venguessin ràpidament les entrades del Sant Jordi, hi hagués una segona o tercera part en algun altre lloc, com ara Girona o Palma. Resulta curiós, de fet, que una banda molt arrelada al territori decideixi apostar per la capital. "Barcelona és l'epicentre. Girona hauria pogut ser un bon lloc. I Mallorca. Però la vida és així", deia Gerard Quintana, potser una mica resignat. Thió, en definitiva, creia que un sol concert era "una idea brillant".

La idea del concert únic, tanmateix, xoca frontalment amb algunes paraules sentides ahir, sobretot perquè semblava, abans de la roda de premsa, que havia costat molt convèncer tota la banda. En Cuco mateix va dir: "No ens ha costat gaire a ningú apuntar-nos al retrobament". Tot i que sí que han trigat dos o tres anys a posar-se d'acord en el com. I Thió afirmava que volien que els més joves, els que tenen menys de 25 anys, tinguessin l'oportunitat de tastar-los en directe. Aleshores, per què un únic concert? Màrqueting? Voler provar si hi ha més de 19.000 persones que viuen a Barcelona i es troben en la seva àrea d'influència delerosos de tornar a sentir Camins , L'Empordà o Si et quedes amb mi?

"Partit a partit"

La qüestió és que els Sopa, "uns clàssics", "els Rolling Stones a la gironina", com els definia ahir el periodista i biògraf Pep Blay, sempre han fet el que els ha vingut de gust. I ara, a més, tenen un nou filòsof de capçalera, l'entrenador del Barça, Pep Guardiola, i el seu "anar partit a partit", frase repetida ahir per Josep Thió. Són, d'entrada, prudents, assegurava Quintana. I, tenint en compte l'èxit limitat del líder de la banda en solitari, o el quasi fracàs de Thió, és difícil mesurar l'impacte del retrobament. Segurament, ja que hi eren, hauria calgut una mica de gosadia d'entrada, aquell esperit del rock and roll que reivindicava en Cuco.

El cert és que ara vivim un temps en què el que triomfa és el pop indie i el folk, més proper a les músiques dels anys setanta, del Grup de Folk a Pau Riba. I són pocs els que reivindiquen aquella generació que a finals dels anys 80 i primers dels 90 van aconseguir trencar guitarres en català. Eren de Girona, Vic o Tarragona. I ara, com bé recordava Quintana, Els Amics de les Arts, Mishima i Manel són de Barcelona. També tenim bons exponents a Mallorca (Antònia Font), la troupe de La Bisbal (Mazoni, Sanjosex) i a Solsona (Roger Mas), però el partit es continua jugant a la capital.

El cantant dels Sopa recordava ahir que, quan van plegar, ells encara funcionaven mentre el que estava de moda era el mestissatge d'Ojos de Brujo i companyia. Un indici que, sí, fa deu anys ja eren uns clàssics. I que ara no tenen pensat deixar-ho tot per tornar a muntar la banda, i tot el que suposa. Per què no? Segurament perquè el seu matrimoni va ensorrar-se fa deu anys i el retrobament anunciat es limita a un flirt, que pot tenir alguna rèplica, però només per recordar.

El que sí que és segur és que demà, a les nou del matí, es posaran a la venda les entrades per al concert del 9 de setembre. Si la cosa funciona, potser en tindrem més. Si no, no passarà res. Haurem tornat a gaudir dels hits en directe d'una banda mítica. Encara que només sigui per una nit. I això, en aquest país, no ha passat mai.

stats