CÒMIC
Cultura 19/04/2015

Scott McCloud: “El còmic digital encara està molt verd”

El teòric i autor de còmic publica la novel·la gràfica 'El escultor'

Xavi Serra
4 min
Scott McCloud: “El còmic digital encara està molt verd”

BarcelonaQuan tenia poc més de 20 anys, estava secretament enamorat d’una noia i aspirava a dibuixar còmics de superherois, Scott McCloud (Boston, 1960) va imaginar la història d’un escultor que, desesperat per passar a la posteritat, arriba a un pacte amb la mort: a canvi del poder per crear qualsevol obra imaginable, en el termini de 200 dies morirà. El que no preveu l’escultor és que en aquests 200 dies també s’enamorarà. Amb 54 anys, convertit en cèlebre assagista en vinyetes gràcies a obres com Entender el cómic (Astiberri) i acompanyat d’aquella noia -ja crescudeta i convertida en la seva dona-, McCloud presenta al Saló del Còmic El escultor (Planeta), una novel·la gràfica que reflexiona sobre la importància de l’art i el sentit de la vida que ha trigat prop de 30 anys a completar.

¿Per què sacrificar la vida pel poder d’esculpir la realitat, com fa el protagonista d’ El escultor? Amb la tecnologia que existeix avui no sembla una possibilitat tan llunyana.

És cert. En molts sentits, estem arribant al final de l’era en què la història d’ El escultor té sentit. Aviat tothom podrà fer realitat totes les idees que tingui al cap. I d’aquí poc, les nostres vides estaran conservades en format digital, així que ningú serà completament oblidat. En aquest sentit es nota que la idea va sorgir a finals del segle XX.

Com va néixer la història? ¿I com és que va trigar tant a enllestir-la?

La idea del poder d’esculpir ve de l’adolescència, ja que vaig créixer amb el còmic de superherois. El pacte amb la mort i la història romàntica van arribar més tard. Si vaig trigar tant a acabar el còmic és perquè abans volia fer altres coses i perquè sóc molt lent. També em resistia a fer una història tan relacionada amb el gènere superheroic. Però part del procés de fer aquest còmic té a veure amb el fet d’acceptar que els superherois són la cultura del còmic de la qual provinc. I potser acceptar això s’assembla a algunes coses que també ha d’acceptar el protagonista d’ El escultor.

¿Després dels seus còmics teòrics sentia la necessitat de tornar al còmic de ficció?

La veritat és que sí, sentia que la meva carrera estava molt desequilibrada, que faltava una obra sòlida de ficció. M’encanten els còmics i vull demostrar que es poden fer moltes coses diferents en aquest mitjà. L’únic problema és que sóc molt lent i trigo molts anys a fer-les.

El escultor es fa grans preguntes. Què fa que la vida pagui la pena, si l’art és més important que la vida... ¿Que un còmic plantegi aquestes qüestions amb naturalitat és un símptoma de la maduresa del mitjà?

Les grans preguntes són molt estimulants per als autors joves, i jo ho era quan vaig tenir la idea d’ El escultor. Però quan vaig reprendre la història amb més de 40 anys em vaig adonar que el que més m’interessava eren les petites preguntes. Si el personatge no fes res més que parlar tota l’estona sobre la vida, l’amor i la mort, semblaria l’obra d’un autor de vint-i-pocs. Però també té una part sobre la necessitat d’oblidar i d’acceptar qui som i sobre les petites sensacions que formen la vida. L’Scott de vint-i-pocs anys i el de quaranta-i-molts han treballat colze a colze a El escultor.

L’any 2000 va pronosticar la transformació digital del mitjà a La revolución de los cómics (Norma). 15 anys després, ¿creu que els còmics aprofiten les possibilitats digitals?

No, el còmic digital encara està molt verd. Només s’han començat a explorar totes les possibilitat que els entorns digitals ofereixen als còmics. I penso que molts còmics digitals pensats per a tablets i webs no donen una bona experiència de lectura. S’interposen entre la història i distreuen. No és la millor recepta per a l’èxit d’un format.

¿I quina seria la recepta perquè el còmic digital triomfi?

El primer repte i més important és aconseguir traslladar a l’entorn digital històries llargues com les de les novel·les gràfiques. S’han de presentar d’una manera que permeti al lector concentrar-se en l’art i les històries i no haver de pensar en la forma de navegar-hi. Però encara no hem arribat a aquest punt.

Un dels temes troncals d’ El escultor és la relació entre obra i públic. Pot existir l’una sense l’altre?

Per a mi, la primera matèria de totes les formes d’art són les expectatives i les idees del destinatari de l’obra. Tinta, instruments o paraules no són més que eines per arribar al teu públic. L’artista de la meva història té dificultats per acceptar que el públic ho és tot. Ell vol creure que el gran art té un valor en si mateix, fins i tot si està amagat dins d’una habitació i ningú el veu, i que una obra no es defineix per les opinions dels altres. Però la veritat és que l’única mesura que tenim de l’art és el que els altres en pensen.

I el temps? No seria l’últim jutge?

De vegades el temps és amable amb alguns per raons equivocades i fruit de l’atzar, però sí, el temps resol moltes preguntes sobre l’art.

stats