Publicitat
Publicitat

64È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

Canes manté la tensió alta amb l'estrena de 'This must be the place' i 'Drive'

Sean Penn, una estrella del rock crepuscular

La cloenda s'acosta perillosament, però Canes encara té esma per treure algun conill del barret. El llistó va quedar molt alt després que els crítics afalaguessin l'oïda a Almodóvar. Tanmateix, no són pocs els que van afanyar-se a canviar les seves fitxes de casella quan van veure This must be the place , de l'italià Paolo Sorrentino, i Drive , del danès Nicolas Winding Refn; les obres de dos cineastes europeus que han marxat a Amèrica, a provar sort. Altres ja tenien la travessa tancada i els va fer mandra canviar-la, però en canvi van sortir entusiasmats amb algunes de les propostes que lluiten al marge de la Palma. Take Shelter , de Jeff Nichols, es va convertir en la pel·lícula del dia, després que el palmarès de la Setmana de la Crítica la nomenés guanyadora. Mentrestant, les cues per entrar a la projecció solidària dedicada als iranians Jafar Panahi i Mojtaba Mirtahmasb seguien congestionades. Entre sessió i sessió, tothom trobava un raconet per parlar de l'afer Von Trier.

Músic deprimit, 'pulp' d'autor

Sean Penn i Paolo Sorrentino es van conèixer l'any 2008 -coses de la vida- a Canes. El director italià havia viatjat a la Costa Blava per presentar Il Divo , i a Penn li va faltar temps per agafar-lo per banda. "Quan vulguis i on vulguis, sigui quin sigui el guió", va dir l'actor. Molts cineastes haurien desconfiat d'una oferta tan incondicional, però Sorrentino li va prendre la paraula a l'instant. Ahir la feliç coincidència va ensenyar els seus resultats -com no podia ser d'una altra manera- a Canes.

L'actor devia passar-s'ho d'allò més bé amb el paper de Cheyenne, una antiga estrella del rock amb una depressió de cavall que porta els ulls pintats de negre, menja pizzes de verdures congelades i es mira al mirall per recrear-se en el seu aspecte d'icona oblidada. De tant en tant algú recorda que una vegada va tocar amb Mick Jagger, però, per norma general, qualsevol que es creua amb ell al supermercat s'espanta. Avui, un gòtic amb pinta d'alternar amb els Kiss ja no s'accepta com als anys 70. Sorrentino el compadeix i reivindica. "El rock és molt important -deia el cineasta-. És com una gran malaltia per a la societat".

Sorrentino s'ha endut un bon grapat de copets a l'espatlla, però en això Nicolas Winding Refn no té res a envejar-li. "Treballar a Hollywood ha estat extraordinari -explicava Refn-. Vaig preparar el rodatge en una casa amb jardí, piscina i un taronger. Tothom estava al meu servei, tothom m'ajudava. I jo he pogut fer la pel·lícula que m'ha donat la gana". Fa uns anys es va fer conegut per la seva trilogia Pusher i ara sorprèn els seus seguidors amb un film en la línia d'Abel Ferrara, que ell mateix defineix com "una pel·lícula violenta d'autor". La cosa està difícil, però alguns confiats esperen que el jurat li doni la raó.

Més continguts de