BarcelonaLes llàgrimes van aparèixer, un cop acabats els aplaudiments, en el rostre de molts músics de la Jove Orquestra Gustav Mahler. Lògic, era el moment del comiat després de l’últim concert d’una gira europea amb la Simfonia núm. 2 del compositor que els dóna nom. A la tristesa per la separació hi poden afegir l’orgull per la feina ben feta, perquè la versió del Palau va ser més que notable. Descomptant el corrent de simpatia que generen les formacions de joves i alguna imprecisió puntual, la brillantor de la resposta orquestral va ser evident. A favor seu tenien comptar amb un dels directors mahlerians més solvents del moment, Jonathan Nott.
El músic anglès va excel·lir en els moviments extrems, els més dilatats i complexos, que va construir amb una impecable caracterització dels diferents episodis i un nítid sentit de les transicions. L’alè tràgic i les reminiscències bucòliques del primer temps van estar tan ben aconseguides com la gradació, des del murmuri fins a l’esclat fervorós, del gran cant a la resurrecció del final, amb la sòlida participació de l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau, la projecció del so dels quals, tanmateix, va quedar penalitzada per la seva ubicació a l’orgue i llotges adjacents. Si els moviments centrals van convèncer menys no va ser tant per manca d’intensitat de batuta i orquestra com per cert refredament del discurs, mentre que Christa Mayer va estar correcta però sense arribar a commoure a Urlicht a causa d’un timbre un pèl àcid. En conjunt, una lectura ben diferent de l’escoltada fa un mes a L’Auditori.
