‘Selfie’, el descens als ‘inferns’ de Lavapiés d’un ‘pijo’

BarcelonaDe la Moraleja a Lavapiés. Aquest és el trajecte que es veu obligat a recórrer el Bosco quan el seu pare, ministre del PP, és detingut per malversació, estafa i corrupció. De la nit al dia l’aixeta dels privilegis es tanca: el xalet familiar, les classes a un màster exclusiu, la cartera sempre plena... Quan la mare toca el dos i els amics li giren l’esquena, què li queda? El seu calvari és el retrat mordaç d’un fill de papà abocat a viure entre immigrants, treballar en un centre de discapacitats i assistir a mítings de Podem. És a dir, el seu infern.

Selfie, que va arribar ahir als cinemes, posa el focus en una figura poc explorada pel cinema espanyol: el pijo de manual. “La major part dels que fem cinema a Espanya som de classe mitjana o baixa i potser per això als rics se’ls retrata sempre des del clixé, posant-los a l’òpera amb un esmòquing -apunta Víctor García León, el director del film-. Però en realitat els rics són gent molt tronada, com els que retratava Berlanga, que era de casa bona i els coneixia molt bé”. El còmplice de García León a Selfie és Santiago Alverú, l’actor protagonista, que matisa que “ser pijo no té res a veure amb els diners”, i ho diu amb coneixement de causa. “Jo mateix em defineixo com a pijo, però no sé per què -diu-. Potser perquè he anat a una escola religiosa i m’encanten les camises... Més que als pijos, Selfie retrata aquesta gent que no eren pijos però volien ser-ho i van assolir l’objectiu robant. El Bosco és una baula més d’aquesta cadena”.

Per donar realisme a Selfie, García León adopta el format de fals documental, introduint a la història unes càmeres que segueixen el Bosco per rodar un documental. I ell, tot i veure’s en situacions patètiques, sempre intenta oferir la seva millor cara. “Una de les coses que em fan més gràcia del personatge és que, tot i que és un miserable, un paio horrible, masclista i racista, sempre ens vol fer còmplices -comenta el director-. És com els realities de les Kardashian o les Campos, que et fan còmplice de les misèries dels altres i d’unes intimitats grotesques”. Alverú hi està d’acord. “És molt típic dels pijos això de buscar la complicitat -diu-. «Crac!» « Jefe!» «Màquina!»... Jo mateix soc molt d’abraçar”.

En la seva caiguda al fang del proletariat, el Bosco troba un salvavides en la Macarena, una activista invident que va conèixer en un escrache a casa del seu pare. Quan el pijo toca fons, ella li troba una habitació, una feina i, de retruc, es fan amants. La unió dels dos extrems té per al director un caràcter al·legòric. “És una manera de dir que, siguis d’esquerres o de dretes, no som tan diferents”, diu. “Sí, tots volem el mateix: lligar, menjar bé, sortir...”, afegeix Alverú. L’actor, que debuta al cinema amb Selfie però abans havia fet monòlegs i actuat en websèries, va aportar moltes idees a la pel·lícula i fins i tot una escena robada a Esperanza Aguirre durant un míting del PP. “La va veure i es van saludar, com si res -riu el director-. El va reconèixer com un dels seus”.