BarcelonaFa quinze anys que des d’Anagrama han anat donant a conèixer els assajos més importants de Richard Sennett. Per què?
És un sociòleg que combina una reflexió teòrica molt forta amb una bona investigació pràctica. I, a més, explica les seves idees en un estil impecable. Això es podia veure, per exemple, a La corrosión del caràcter (2000), que es va convertir en un instant classic. El llibre era una duríssima crítica del capitalisme, de com el sistema ha enterbolit les relacions humanes i de la mobilitat forçada que exigeix als treballadors.
Què l’atreu del pensament de Sennett?
És una personalitat polifacètica. Domina, a més de la sociologia, l’arquitectura i l’urbanisme, i té coneixements aprofundits de literatura i de música. És un gran melòman: de fet, és un músic frustrat per un problema físic que l’ha acabat esperonant a triomfar en altres camps. A Juntos (2012) Sennett reclama no parlar massa i escoltar molt. A més, té un background familiar d’esquerres que em sembla interessant. Un oncle seu va ser militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista, i va venir a la Guerra Civil, igual que Orwell. Ell ha sigut sempre un home d’esquerres. I va establir una xarxa de relacions àmplia amb els alcaldes socialistes de Barcelona. Recordo que una vegada, per iniciativa seva, vam fer un sopar d’alcaldes, i va dir que aquells “joves entusiastes” havien acabat convertits en “peixos grossos”.
Sennett es fixa en la desafecció de la ciutadania per la classe política.
És un fet internacional. Aconseguir frenar-ho no és fàcil, i menys després dels escandalosos casos de corrupció. Cal intentar impulsar regles que dificultin possibles futurs casos de corrupció. Fomentar la transparència, aquella activitat de la qual es parla tant i que es practica tan poc.
