Sergi López: “Hem de fugir de la idea del pare que mana i diu què has de fer i què no”

BarcelonaSergi López parla amb l’ARA de camí al parisenc Théâtre La Pépinière, on representa -amb gran èxit- l’obra 30/40 Livingstone, amb Jorge Picó. Però el motiu de la conversa és Un dia perfecte per volar, estrenada aquest cap de setmana: l’original estudi sobre la intimitat entre pare i fill filmat per Marc Recha.

Marc Recha diu que el públic descobrirà amb el film un Sergi López diferent, lluny dels papers de psicòpata i seductor. Hi estàs d’acord?

Potser sí. Tampoc n’he fet tants, de psicòpates. El que passa és que dels quatre que he fet, tres han sigut èxits! És cert que el d’aquest film no s’assembla a cap altre personatge que hagi fet abans, perquè d’alguna manera pertany al món imaginari d’un nen i això li dóna un valor més transcendent, que és tan simple com profund.

Al film hi actues amb el Roc Recha, el fill del Marc, que no és actor. ¿Va ser difícil ajustar-te a la situació?

No, al contrari. Si et prens l’ofici d’actor com un joc i una descoberta contínua, treballar amb un nen de sis anys que no actua però està present és fantàstic perquè no et dóna més opció que centrar-te en ell, la situació i el conte. Has d’estar present, perquè, si no, el Roc s’avorreix i marxa. Per a mi ha sigut una lliçó. No tot pot ser la preparació: hi ha un moment en què t’has de tirar a la piscina.

Qui ha après més de qui? ¿Tu del Roc o el Roc de tu?

Jo, per descomptat. El Roc no tenia consciència d’estar fent una pel·lícula. No és un nen prodigi que fa pel·lícules, sinó un nen. Té una vaga consciència que el seu pare fa pel·lícules, però s’enrecorda tant del rodatge com d’un dia que va anar a jugar a la platja. El conec de fa temps, som amics.

T’ha ajudat aquesta relació prèvia?

I tant! Un rodatge de guerrilla com aquest no hauria sigut possible si el Roc i jo no tinguéssim una bona relació. Va ser l’element a partir del qual es va construir el projecte. Per a ell sóc un amic, una referència paternal, i això ens permet actuar sense que ni ell ni jo ens n’adonem: jo sóc jo i el Roc és el Roc i ens parlem com ho fem a la vida normal. D’ençà que vaig començar a treballar en cinema he tingut la sort de fer papers en què sempre buscava què hi havia dins meu del personatge, diluint la frontera entre ser jo i no ser-ho.

Al film, la relació entre pare i fill es planteja horitzontal, sense autoritarisme. T’hi identifiques?

Sí, força. Amb la pel·lícula intentem mostrar una alternativa al model patriarcal clàssic. La relació s’hi expressa a través de la curiositat, la imaginació, la descoberta de la natura... La pel·lícula vol vehicular un model de pare gairebé femení. Hem de fugir de la idea del pare que només mana i diu què has de fer i què no.

Per cert, vas ser a les llistes de la CUP del 27-S. I Recha va dirigir l’espot de Junts pel Sí. ¿Heu hagut de negociar molt a porta tancada?

[Rialles.] Home, això de Junts pel Sí hauries de preguntar-l’hi al Marc. Però és com quan ets sabater i t’encarreguen unes sabates: la teva feina és fer-les, no preguntar qui les portarà. O això diu ell!