Malgrat que ja són uns veterans del pop independent al nostre país, Sidonie encara no havien trepitjat l'escenari del Palau de la Música. Van fer-ho d'una manera especial, demanant a la gent que s'hi presentés amb màscares i complint d'aquesta manera la fantasia de casar el modernisme català amb el carnaval de Venècia. La idea lligava molt amb el vessant performàtic d'un grup al qual sempre li ha agradat disfressar-se i muntar un bon xou.
La conjunció Sidonie - Palau de la Música - carnaval venecià va resultar vistosa i va funcionar gràcies a un públic content de sentir-se partícip i a l'entrega de Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi, que amb el reforç del guitarrista asturià David T. Ginzo van suar de valent i van oferir moments enèrgics i d'altres de considerable càrrega emotiva. També van recuperar la faceta psicodèlica, que havien abandonat en els últims discos per abraçar un pop d'estructures més tradicionals. Les cançons d' El fluido Garcí a (2011) tornen a endinsar-se en desenvolupaments instrumentals i estructures més abstractes que van casar amb peces antigues de quan cantaven en anglès i amb les improvisacions al sitar de Jesús Senra.
L'escenografia, el cuidat joc de llums i les projeccions psicodèliques van ajudar també a crear un ambient especial. Sidonie es va fer seu el Palau de la Música i això no ho pot dir tothom que el trepitja. Especialment entranyable va ser el moment en què van envair la platea i van interpretar, sense microfonia, l' All I have to do is dream dels Everly Brothers, escenificant la història d'amor que els uneix amb un públic que sempre els ha sigut fidel.
