Un ‘Siegfried’ apocalíptic i modern puja a l’escenari del Liceu

Barcelona“Wagner és actual perquè parla de relacions humanes. Wotan ho vol controlar tot i això té molts paral·lelismes amb l’actualitat. Siegfried és com una pel·lícula d’Ingmar Bergman, perquè no és acció sinó reflexió”, assegura Josep Pons, el director musical del capítol de la tetralogia Der ring der nibelungen ( L’anell dels Nibelungs ). Si els diàlegs recorden Bergman, l’escenografia apocalíptica d’aquesta òpera, que es podrà veure al Liceu a partir de l’11 de març, transporta l’espectador a una pel·lícula de ciència-ficció, Blade runner. Brünnhilde, que interpreten Iréne Theorin i Catherine Foster, es desperta en un descampat envoltada per les flames, els protagonistes viuen en una caravana i fins i tot el Valhalla és buit i els mobles estan tapats amb un llençol. “No és un Siegfried carnal ni eròtic, sinó més aviat filosòfic”, assegura Pons. El director d’escena, Robert Carsen, fa també una lectura ecologista de l’obra del compositor alemany.

Richard Wagner va estrenar aquesta òpera el 16 d’agost del 1876 al teatre d’òpera de Bayreuth. “En aquell moment el públic estava acostumat als arguments complaents, no volia escàndols ni sacsejades. I Wagner va presentar aquesta òpera en què el tema central és un incest. Ho col·loca al terreny dels déus perquè així el públic ho pugui tolerar millor -explica Pons-. A les òperes de Wagner no hi ha ni dolents ni bons i costa molt simpatitzar amb els personatges, perquè tots tenen una part tèrbola”. Un exemple és Siegfried (paper interpretat pels tenors Lance Ryan i Stefan Vinke), que dista molt de ser un heroi convencional: “És un impertinent que mata el seu tutor perquè el considera un vell pollós”, detalla Pons.

L’avantatge de la veterania

Irene Theorin té una llarga experiència en la pell de Brünnhilde. Ha cantat aquest paper a Pequín, Budapest, al Covent Garden anglès, a la Staatsoper de Berlín, la Semperoper de Dresden, la Scala de Milà, al Metropolitan de Nova York... “Al principi, quan interpretava aquest paper em sentia buida, sentia que em faltava alguna cosa. Crec que és més fàcil quan interpretes tota la tetralogia, perquè aleshores entens millor el personatge. Havent-lo fet tantes vegades, puc anar més al fons, més al detall, i tinc la sensació que puc jugar i que em deixen fer-ho”, assegura la soprano.

Aquesta òpera de Wagner es va estrenar al Liceu el 15 de novembre del 1900. A principis de segle el compositor alemany aixecava passions a Barcelona. Quan es va estrenar La valquíria, la segona part de la tetralogia de L’anell dels Nibelungs, el Liceu es va quedar per primera vegada a les fosques perquè la gent no perdés la concentració espiant el veí i només mirés a l’escenari. El 1901 es va crear l’Associació Wagneriana: la seva activitat va ser intensíssima. L’última vegada que es va representar Siegfried al teatre de les Rambles va ser el 2004.

Aquesta vegada es podrà veure en set funcions fins al 23 de març, amb dos repartiments diferents i una durada aproximada de cinc hores. Com comentava ahir Theorin, és una marató per als músics. “En altres òperes els relleven”, va assegurar. En el cas del Liceu, només un músic serà rellevat a mitja funció.