MÚSICA

Simon Keenlyside: "El Brexit privarà dels seus drets una generació sencera de gent jove"

Baríton, actua divendres al Liceu acompanyat del pianista Malclom Martineau

El baríton actuarà aquest divendres a Barcelona / UWE ARENS / GRAN TEATRE DEL LICEU

El baríton Simon Keenlyside (Londres, 1959) oferirà divendres al Liceu un recital acompanyat del pianista Malcolm Martineau. En la primera part, repertori rus (Glazunov, Rakhmàninov i Txaikovski) i francès (Duparc i Poulenc), i en la segona lieds de Strauss i Schubert.

¿Amb quin Schubert se sent més feliç cantant?

Tota la vida he escoltat cançons de Schubert, totes. Faig una llista amb les que em semblen més colpidores i uns anys més tard torno a fer el mateix, i la llista és diferent. Què ha canviat? Suposo que jo. Ara mateix estic enamorat de les del cicle Schwanengesang [El cant del cigne].

Com explicaria el que significa la música de Schubert a un jove que no escolta música clàssica?

No ho intentaria. La música clàssica no necessita actualitzacions, ni focs d’artifici, ni amplificació ni lluentons. Al contrari del que diu la premsa, al món hi ha milions de persones aficionades a la música clàssica. En un període de dinou dies gairebé 40.000 persones van a veure una òpera al MET de Nova York. Això en un sol teatre d’òpera! Multiplica-ho pels centenars de teatres d’òpera europeus i pels que s’estan construint a l’Orient. L’òpera és ben viva, i també té públic jove. Pel que fa a la música de cambra, no crec que necessitem que tothom vulgui anar als recitals de Schubert, sinó que el públic s’estimi la música de cambra. Quan era jove em passava els dies sortint amb els amics, anant a festes i concerts, però mai vaig anar a un recital de lied. No l’hauria gaudit.

Vostè és un gran aficionat al flamenc. El format cantaor -guitarrista del flamenc és semblant al del pianista-cantant del lied, i en tots dos casos hi ha un text molt poètic. ¿Creu que el flamenc i el lied poden transmetre emocions similars?

Sí, tens tota la raó. M’agrada el flamenc, sobretot l’estil més clàssic de Sabicas, el Niño Ricardo, Pedro Soler i evidentment Paco de Lucía. No en sóc un expert, perquè és un estil que m’ha començat a agradar en els últims vint anys, però m’encanta. Lorca parlava del duende del flamenc. Cada cultura té un nom per explicar aquest concepte que té a veure amb una profunda comprensió de la música, la vida i l’amor, i que no cal que sigui tan extravertit com el flamenc. Al cap i a la fi, quan cantem i toquem el que fem és compartir una experiència.

Quins records té del Liceu, on va cantar Hamlet i Don Giovanni ?

És un gran teatre, amb molt bona acústica per als cantants. En tinc molt bons records. A més, a Barcelona em va atropellar un autobús, però per sort en vaig sortir viu. Estava badant escoltant un disc de Sabicas quan l’autobús em va donar un cop. Però no em vaig fer ni una rascada. Hi penso sovint, en aquell accident, perquè el número de l’autobús (SP8059) era la data del meu naixement: agost del 1959!

Ara té Le nozze di Figaro a Milà i Macbeth a Viena. ¿Li interessa més aprofundir en rols que ja ha cantat que acceptar nous reptes?

M’agradaria seguir investigant en els rols que he fet meus en els últims deu anys. Hi ha tantes coses a descobrir, en aquests papers, que trobo fascinant poder comprendre’ls millor. Tanmateix, de tant en tant també inclouré nous rols en el meu repertori.

Quina música escolta a casa, a part de l’òpera i la clàssica?

Vaig llegir un article que deia que els científics poden saber quina mena de persona ets segons la música que escoltes. Bé, doncs que tinguin sort amb mi... M’encanta molta música i n’escolto a tota hora: els quartets de corda de Haydn, blues dels anys 30 i 40, jazz, flamenc, el fado d’Amália Rodrigues, la gran cantant romanesa Maria Tanase... Hi ha molta música meravellosa per descobrir.

¿Creu que el Brexit pot afectar els músics anglesos?

Per a mi i per a la gent que m’envolta, el Brexit és una vergonya. No puc entendre-ho. Tot el que m’ha fet ser qui sóc és el resultat de la cooperació amb Europa. La meva feina, la vida, els interessos, les passions, fins i tot la família, són fonamentalment europeus. La nostra manera de viure, l’ideal democràtic, és el llegat que ens van deixar milions d’europeus que van lluitar per les nostres llibertats. Estic profundament avergonyit pel que han fet els britànics, fent onejar la bandera dins d’una capsa. És un pas enrere mot gran. Jo m’he nacionalitzat irlandès (gràcies al passaport del meu avi) i, per tant, seguiré sent europeu. El Brexit potser no afectarà les generacions més grans, però privarà dels seus drets i oportunitats una generació sencera de gent jove.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT