Simón Radowitzky, el pres insubmís d'Ushuaia
Agustín Comotto trasllada al còmic la història d’un dels grans mites de l’anarquisme
BarcelonaLa presó d’Ushuaia, construïda a principis del segle XX i clausurada el 1947, situada a la Terra del Foc, era coneguda com la presó de la fi del món. Simón Radowitzky hi va entrar el 1909 i en va sortir el 1930. Va resistir tot tipus de tortures, violacions i la reclusió en solitari a pa i aigua. Era el pres 155. I és aquest número el que utilitza Agustín Comotto per titular un còmic que repassa la vida d’aquest anarquista que, malgrat tot el que li va succeir, no va claudicar. La seva resistència és una de les coses que més fascinen Comotto: “M’interessa saber què fa possible que hi hagi persones que sobreviuen als camps de concentració, als gulags, al procés de destrucció de l’ésser humà”, assegura. Radowitzky va ser fidel als seus ideals anarquistes fins al final.
155 (Nórdica) comença a Ushuaia, on Radowitzky recorda la seva infància. Nascut a Ucraïna, va sobreviure als progroms de principis del segle XX. Va aconseguir aprendre a llegir i escriure amb la lectura de la Torà, i a partir d’aquí va llegir l’obra de Piotr Kropotkin -un dels principals teòrics del moviment anarquista-, Tolstoi i Dostoievski. De petit va haver de treballar a la fàbrica i va trobar-se altra vegada amb la violència de la repressió tsarista: aquesta vegada no pel fet de ser jueu sinó per obrer. Va marxar a l’Argentina i allà va cometre l’atemptat pel qual seria condemnat: va assassinar Ramón Falcón, el militar que va liderar la repressió contra les vagues de 1909, conegudes com la Setmana Roja de Buenos Aires, on van morir 11 obrers i 120 més van quedar ferits.
L’havien de condemnar a mort, però un familiar va presentar una partida de naixement que demostrava que era menor de 18 anys. Va ser l’únic home que va aconseguir fugar-se d’Ushuaia -la llibertat li va durar tan sols un mes- i finalment va ser indultat el 1930. Després va anar a Espanya a combatre amb el bàndol republicà i, com que no podia tornar a l’Argentina, va fer costat al moviment obrer de Mèxic. Radowitzky va morir el 1954. Comotto ha dedicat sis anys (quatre se’ls ha passat investigant) a escriure la seva història. “És una de les persones més íntegres que he conegut mai -explica-. Ell estava convençut que havia fet el que havia de fer malgrat tot el que havia patit. Era un mite per a la societat argentina, un símbol que va condicionar moltes de les lluites socials del país, però ell va voler destruir el mite, volia ser invisible. Fins i tot es va canviar el nom”. A Comotto també el corprèn tot el moviment de solidaritat que es va organitzar a l’Argentina quan Radowitzky va ser a la presó. “Ell vivia i existia per als altres, però en aquell moment molts van donar el seu salari misèrrim perquè pogués tenir una bufanda. No crec que ara es produïssin aquests moviments de solidaritat”, diu.
Comotto reconstrueix la història de Radowitzky a partir de les cartes que va escriure, sobretot a Salvadora Medina Onrubia, una poeta i anarquista indòmita, mare soltera, que va organitzar la fuga de Radowitzky, i a l’escriptora Luce Fabri, també anarquista. L’il·lustrador també ha tingut llargues converses amb els que van arribar a conèixer Radowitzky. Entre ells, Octavio Alberola. La seva vida alimentaria un altre llibre: nascut a Menorca, va exiliar-se a Mèxic el 1939, va militar a les joventuts llibertàries i va participar en dos atemptats frustrats contra Franco. Va conèixer Radowitzky quan ja estava malalt de tuberculosi i vivia en una habitació que li havia deixat l’actriu Aurora Segura, una altra exiliada espanyola refugiada a Mèxic. “Li pujava el menjar i les medecines. Em tractava com un fill però no ho feia amb autoritat sinó des de la igualtat. Era molt optimista, donava molt de valor a la vida. Sempre em vaig sentir molt acollit al seu costat”, explica.
Hi ha una imatge que Alberola té gravada: “Els ocells entraven i sortien de l’habitació del Simón quan volien. Ara no recordo ben bé si era perquè les finestres estaven obertes o hi havia gàbies sempre obertes”. Una imatge que enllaça amb una de les obsessions de Comotto, que ell descriu citant Victor Serge: “Vivim en un món sense evasió possible, el secret de deixar una gàbia per una altra és intentar que sigui prou gran perquè ens hi puguem sentir lliures”.
