PRIMAVERA SOUND
Cultura 28/05/2015

Sleater-Kinney: “No tenim un manifest ni una bandera que fem onejar plegades”

Borja Duñó Aixerch
3 min
Sleater-Kinney: “No tenim un manifest ni una bandera que fem onejar plegades”

BarcelonaEl trio de Portland Sleater-Kinney arriba al Primavera Sound amb les cançons de No cities to love (2015) encara fresques. Celebrat per públic i crítica, aquest treball converteix el grup de Carrie Brownstein, Corin Tucker i Janet Weiss en un dels imprescindibles del cartell d’aquest any.

Heu trencat un silenci discogràfic de deu anys. ¿Amb quins ànims arribeu al Primavera Sound?

Estem entusiasmades amb el festival, ja vam tocar-hi fa molt de temps, cap a les dues de la matinada. Coincideix amb el final d’aquest tram de la gira i després descansarem. Serà com una festa final.

Com s’ha de considerar la vostra tornada als escenaris?

Com que tenim un disc nou que representa molt bé on som ara, la sensació és la mateixa de quan hem tret altres discos. No té res de nostàlgia, perquè no ens hem reunit per tocar cançons antigues. No volem recrear el 1997, els concerts estan sent genials i seguim mirant endavant.

Què us va convèncer que aquest era el moment per tornar-hi?

Crec que havíem estat prou temps fent altres coses per regenerar-nos, explorar qui som i adquirir noves experiències que enriqueixen el grup. No ho sé, també enyoràvem tocar plegades.

També es compleixen 20 anys de l’existència de Sleater-Kinney. ¿Ha canviat la ideologia del grup?

Sleater-Kinney és un grup de tres individus, cadascú de nosaltres té la seva pròpia ideologia i el seu sistema de creences. Tenim les nostres diferències i ens respectem molt les unes a les altres, per tant no tenim cap manifest, ni una bandera que fem onejar plegades, som un producte de tres personalitats. De vegades hi ha xocs, de vegades contrastos… Treballem per crear una cosa única a partir de tres veus individuals.

¿Teníeu ganes d’expressar algun sentiment particular amb aquest disc?

Ens sentíem molt agressives [riu]. Sentíem aquesta desesperació per tornar a fer música i volíem que fos forta, tensa i també enganxosa. En tot cas no hi ha dubte que l’estat d’ànim no era relaxat. El disc té molta energia condensada en 33 minuts, volíem que fos molt directe.

¿Encara us sentiu identificades amb el moviment punk feminista riot grrrl?

Ens identifiquem amb l’esperit riot grrrl, amb l’esperit igualitari, l’esperit de voler-nos expressar, de ser creatives, de no quedar-nos callades. Penso que això ha estat sempre amb nosaltres. Tot i que el moviment és de fa molt temps, encara inspira molta gent i també ens segueix inspirant a nosaltres.

¿Creus que encara és necessari un moviment com aquest? ¿El món del rock segueix sent tan masclista com 20 anys enrere?

Penso que especialment al nostre país encara queda molta feina per fer en termes d’igualtat de gènere, igualtat racial… Són qüestions que en la meva opinió estan connectades, i sí, penso que encara hi estem treballant, encara estem lluitant per aconseguir-ho.

Al cartell del Primavera Sound hi ha altres grups més o menys relacionats amb el moviment riot grrrl, com Babes in Toyland, Ex Hex, The Julie Ruin… És una coincidència?

Són molt bons grups, potser és que per fi la gent ja no veu el gènere com una qüestió a part. Hi ha molts festivals amb poques dones tocant i el Primavera Sound és força únic en aquest sentit, és el millor festival.

¿Com us ha afectat l’èxit de la sèrie Portlandia, de la qual la Carrie Brownstein és cocreadora i coprotagonista, juntament amb Fred Amister?

Ens ha ajudat a arribar a molta gent nova. Per a nosaltres sempre ha sigut un objectiu, per això fem entrevistes. Portlandia ha sigut una magnífica eina per arribar a la gent que no havia sentit la nostra música abans, però que li agrada la Carrie i el que fa a la sèrie.

stats