Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Smashing Pumpkins o l'ampul·lositat de l'alt rock

Deunidó el totxo que es van haver d'empassar dimarts els fans de Billy Corgan. Durant més de dues hores, els nous Smashing Pumpkins van oferir riffs petris a volum de heavy metal i llargs desenvolupaments instrumentals que van causar més d'una indigestió entre la clientela indie. "Sonen com Yes, m'avorreixo", es podia llegir a les xarxes socials. Però és que, malgrat el seu estatus de grup emblemàtic del rock alternatiu dels anys noranta, els Smashing Pumpkins ja fa temps que no comparteixen els valors de simplicitat i urgència juvenil amb què Nirvana va trasbalsar la indústria de la música. Allò que en Kurt Cobain era -o semblava- descontrol, en Billy Corgan és un professionalisme extrem que, combinat amb l'ampul·lositat del rock simfònic, costa d'empassar.

Els de Chicago venien a presentar les cançons d'Oceania, un disc que sortirà a principis del 2012 i que formarà part d'un titànic projecte de 44 cançons que Corgan anomena Teargarden by Kaleidyscope. I posats a presentar, Billy Corgan també va donar a conèixer els nous integrants d'un grup en què ell és l'únic membre original: Jeff Schroeder a la guitarra, Mike Byrne a la bateria i Nicole Fiorentino -una altra noia, com D'Arcy- al baix.

La part bona va ser que els de Chicago van recuperar temes dels seus primers i millors treballs -Gish (1991) i Siamese dream (1993)-, potser perquè la seva discogràfica ha decidit rellançar aquests discos en edicions de luxe. Els fans menys militants van trobar a faltar alguns temes coneguts, com Disarm, Today i 1979 i es van haver d'esperar al final per gaudir de Cherub rock, Tonight tonight i Bullet with butterfly wings, aquestes dues últimes de Mellon Collie and the infinite sadness (1995), el seu últim gran àlbum. Per als que no en van tenir prou, Corgan va anunciar que tornaran a Barcelona el març del 2012, un any en què espera retornar amb força.

Més continguts de