Publicitat
Publicitat

Les tropes feixistes també van destruir la utopia d'una anglesa emprenedora

Sol i bombes

El senyor i la senyora Johnstone van descobrir Tossa de Mar l'any trenta-quatre, quan al poble només hi havia cases de pescadors envoltades de boscos de pins i alzines sureres. Van comprar un terreny dalt d'un turó que incloïa un bosc i una vinya, i s'hi van fer construir un hotel. Els estalvio la descripció de l'entorn actual d'aquest hotel, setanta anys de ciment més tard. Llavors, davant de la porta encara s'hi podia posar un porxo fet de troncs i fulles de canya per passar-hi les hores de sol més fort i, a dalt, una terrassa per a qui volgués torrar-se, cosa que faria les delícies dels clients anglesos que pensaven atreure gràcies a l'oferta immillorable de "sol i bars oberts tota la nit a preus irrisoris". Coses dels britànics. La Nancy Johnstone no se separava d'una màquina d'escriure amb què anava transcrivint les impressions que li suscitaven els indígenes catalans, uns individus amb cara d'entre bandit i criatura, i astuts com guineus, si eren capaços de comptar tots aquells passos de sardana. De tant teclejar en van sortir dos llibres que avui podem llegir per primera vegada en català, englobats en un sol volum: Un hotel a la costa . Una demostració de com fins i tot una guerra pot ser divertida. Almenys, fins gairebé el final.

I és que els Johnstone haurien tingut una vida plàcida hostatjant turistes excèntrics, però, com diria la mateixa Nancy, la història va tenir la mala educació de fer-los ensopegar amb tota una Guerra Civil. I ja s'hi van esforçar, ja, a mantenir la flegma britànica -i els valors republicans- per damunt de tot: quan un destructor britànic va entrar a la badia de Tossa per endur-se'n els seus súbdits, la Nancy el va sortir a rebre en patí d'aigua, convidant els oficials a banyar-se. La descripció dels bombardejos de Sant Feliu sentits des d'un turó de Tossa on piulen els ocells té aquell punt d'irrealitat que atorguem a les desgràcies que ens sembla que només poden passar a distància, fins que ens cauen al damunt. La Nancy picava a màquina per explicar-ho. Només cal llegir-la per adonar-nos que, a més de tot el que van arrasar, les tropes feixistes també van destruir la possibilitat d'una utopia minúscula, la d'una anglesa emprenedora i moderna que sentia com queien les bombes mentre contemplava les roques, el mar i el blau, i s'adonava que la vida al paradís no pot durar.

Més continguts de