BARCELONALa dinovena edició del Sónar ha triomfat sense baixar de l'autobús, si més no pel que fa al poder de convocatòria. Ahir ja s'havien venut 90.000 entrades per a les tres jornades del festival, 10.000 més que l'any passat. I com no podia ser d'una altra manera, els espais del Sónar de Dia, entre el CCCB i el Macba, es van omplir sobretot a partir de les cinc de la tarda.
El primer ple el va aconseguir el nord-americà Alfred Darlington, àlies Daedelus , amb l'espectacle Archimedes show . Hi va aparèixer amb l'uniforme habitual de dandi del segle XIX i amb patilles victorianes. Darrere seu va disposar 24 miralls que es podien moure sincronitzats o de manera autònoma. Amb el joc de llums i moviment, els miralls construïen figures que podien semblar cubs o boles de discoteca. A diferència d'Arquímedes, Daedelus no tenia la intenció de cremar el Hall del CCCB, sinó la de fer ballar, primer amb tempesta techno i després amb tocs de disco electrònics.
Fora del Hall van coincidir en el mateix horari els japonesos Yosi Horikawa i Masaki Batoh. El primer va reproduir al SonarDôme la seva proposta d'electrònica concreta, que perd part de l'efectivitat quan no l'acompanyen imatges. El segon va escenificar una mena de mentalisme musical a la capella del Àngels. Al seu costat hi seia una persona a la qual havia connectat la brain pulse machine , un giny que recull les ones cerebrals, amb les quals Batoh genera sons que després manipula. Posant-hi bona fe, es pot creure que la cosa funciona com ell diu, però el resultat no passa de l'experiment, i una mica inquietant si només es mira la cara del conillet d'índies.
Jordi Pujol i el toc Brainfeeder
Mentre al Village hi actuava Jeremiah Jae dins el showcase de Brainfeeder, el Sónar va rebre la visita de Jordi Pujol, acompanyat de Marçal Sintes, el director del CCCB. Tot plegat va ser molt fugaç, i segurament ni l'expresident ni Sintes no van advertir que tornen els pantalons de cintura alta i que el segell Brainfeeder és un dels més interessants del moment. El showcase va culminar amb l'eufòrica exhibició de Flying Lotus, just després de la sessió de funk-jazz del seu amic Thundercat, que vestia una samarreta de la roja .
Extravertit i somrient, Flying Lotus va fer saltar el públic amb un sorprenent combinat de tota la música que li passa pel cap i que filtra sense populisme rítmic, més enllà de la manipulació de samples de cançons de Nas, Erykah Badu o els Jackons 5. Ni el problema tècnic que el va deixar sense so durant uns minuts va impedir el seu triomf, després del qual el pàl·lid pop-house de Totally Enormous Extinct Dinosaurs no hi va tenir res a fer.
