“Sovint sento que no sóc dels meus”

BarcelonaRaimon ha sigut durant més de cinquanta anys la veu d’un poble, el crit urgent i inapel·lable d’amor, angoixa i dolor de tot un temps, d’un país. “Quan Raimon canta, a Catalunya no passa res més important”, afirmava ahir el poeta Enric Sòria recordant les paraules d’un cronista. I quan parla, el país l’escolta. Ahir Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon, (Xàtiva, 1940) va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que atorga Òmnium Cultural. I va parlar. El cantant va dedicar el guardó, amb noms i cognoms, “a tot l’immens talent que va contribuir a aconseguir que el fenomen de la cançó popular nova adquirís una entitat i un prestigi incontestables en condicions perverses de dictadura, d’intent de fer desaparèixer una llengua, una cultura i un poble, amb especial repressió exercida a les capes populars”. I va sentenciar, amb la ironia juganera que li reconeixen els amics: “Sóc d’eixe món, parafrasejant Esperanza Aguirre”.

Però Raimon, nerviós però amb el seu habitual fraseig ample i profund, impecable, no es va estar de contestar de forma sincera i contundent les bastonades rebudes per alguns sectors quan va afirmar que això de la independència no ho té clar: “Sovint sento que no sóc dels meus, quan els meus volen que sigui com ells voldrien, i no com ells saben que sóc. I la pugna entre el meu jo i el seu col·lectiu em fa pensar que jo no sóc dels meus”, va sentenciar davant d’un auditori del Palau de la Música on hi havia una alta representació política -els presidents Jordi Pujol, José Montilla i Artur Mas; els consellers Quico Homs, Irene Rigau, i Ferran Mascarell, i directors d’institucions com Carles Duarte i Laura Borràs, entre altres- i un miler de socis d’una institució que lidera el procés independentista, que el van ovacionar llargament.

Llengua i classes subalternes

El músic valencià va començar el discurs mirant al passat, com és lògic per a un cantant que té una trajectòria tan basta -més de 40 discos i mitja dotzena de llibres de poemes i cançons-. Va recordar una fotografia feta a Castelló l’octubre del 1962 en què hi apareix un grup de quatre futurs Premis d’Honor de les Lletres Catalanes: Joan Fuster, Josep Maria Espinàs, Joan Francesc Mira i ell, en una trobada dels primers Jutges. Poc després, Espinàs diria allò que Raimon seria “un crac”. Des dels anys 60 la seva música ha anat “molt lligada als territoris on la gent parla català en totes les seves variants, inclòs el LAPAO” però la seva “petita obra”, com la va anomenar, també ha tingut ressò internacional i a Espanya, malgrat la nul·la presència als mitjans de comunicació estatals. El buit més dolorós: “Des del 1995, que el PP entra a manar al País Valencià, he cantat més a Madrid que a València”.

“Raimon ha dedicat la seva vida a les classes subalternes, als que no tenen veu o a qui no se’ls escolta, i a la defensa de la llengua catalana -va dir Sòria-, que era la seva llengua i la del poble, i ell volia ser poble”. El poeta va glossar la figura del fill d’una família “que havia perdut la guerra” que acabaria component “himnes assumits com a propis per la nostra col·lectivitat sense caure en reduccionismes fàcils”. La presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, li va alabar “la delicadesa de l’orfebre i l’empenta del llaurador”. “Més enllà de Constitucions i normes, som de la nació que Raimon canta i musica, de la nació que, en les seves paraules, ve d’un silenci antic i molt llarg”, va dir Casals.

La vetllada va comptar amb una intervenció artística despullada i precisa. La Coral Sant Jordi, el Cor Jove i el Cor Ponent van interpretar D’un temps, d’un país i Al vent. Els actors Ivan Benet i Marta Marco van recitar: el primer va recordar quan “els grisos es proposen entrar a les aules, àvids de cultura” per explicavr “la inefable teoria de l’ordre públic”, i “les caminades nits d’estiu” de Molt lluny. La segona va recitar l’espriuenc Inici de càntic en el temple , Contra la por i Cançó del remordiment. Toni Xuclà a la guitarra i Gemma Humet a la veu van versionar Ha passejat per València, sol ; Treballaré el teu cos ; un aplaudidíssim Jo vinc d’un silenci, i Parlant-me. L’acte es va acomiadar amb Els segadors i la certesa que en “eixe món” segueixen fent falta músics compromesos i valents.