Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

Andrew Garfield protagonitza la nova versió del superheroi aràcnid

Spiderman torna a l'institut

Spiderman torna a treure el nas per les pantalles de cinema. Andrew Garfield reemplaça Tobey Maguire en un film que obvia les entregues precedents i explica de nou els orígens del personatge.

El juny del 1973 es va produir l'esdeveniment més traumàtic de la història dels còmics Marvel, l'episodi que va posar fi a la innocència del gènere dels superherois: la mort de Gwen Stacy, la xicota de Spiderman, víctima col·lateral d'un enfrontament entre l'heroi i el Follet Verd. Al darrere de la decisió d'acabar amb el personatge no hi havia cap desig de trastocar el gènere sinó una senzilla frustració del guionista Gerry Conway i el dibuixant John Romita: calia eliminar Stacy perquè si no, tard o d'hora, Spiderman s'hauria de casar amb ella, i el personatge perdria el seu intangible aire d'etern adolescent torturat, paradigma de la vulnerabilitat de l'heroi. I això no podia ser.

Els executius de Sony es van trobar amb el mateix problema a l'hora d'allargar la franquícia superheroica més rendible de la primera dècada del segle XXI: com es podia estirar la vida comercial del personatge sense renunciar a la seva joventut? Amb un Tobey Maguire que ja enfilava la recta final de la trentena i les negociacions amb el director Sam Raimi estancades, l'estudi va decidir estalviar-se problemes i començar de cap i de nou: en lloc de Spiderman 4 , la següent producció del personatge seria The amazing Spiderman , un nou començament de la franquícia amb nous actors que explicaria la història de Peter Parker un altre cop, com si els tres films anteriors no haguessin existit. Com si Spiderman suspengués la selectivitat i hagués de començar de nou l'institut.

Així, amb la lògica empresarial com a guia, The amazing Spiderman explora per segon cop en 10 anys l'origen del personatge, posant l'accent en el drama emocional abans que en el conflicte físic, apostant per la retòrica de la comèdia romàntica d'institut abans que per la del cinema d'acció. No és casual: al darrere de les càmeres no hi ha el creador de la trilogia Possessió infernal , sinó el director de (500) Dies junts : Marc Webb, cronista del fracàs de la masculinitat disfressat d'epopeia romàntica.

'Déjà vu' constant

Les comparacions són inevitables. El nou Peter Parker que interpreta un expressiu Andrew Garfield ja no és l'encarnació del nerd introvertit i amb dèficit d'habilitats socials que clavava Maguire, sinó un estudiant eixerit que escriu fórmules matemàtiques al seu skate . Ja no rep clatellots per dur ulleres graduades, sinó per sortir en defensa d'un noi apallissat. La vulnerabilitat és un actiu del mascle, no un handicap.

Algunes diferències són qüestions de matisos. La mirada a l'heroi està imbuïda d'un cert sarcasme -"Licra?", es pregunta el protagonista en adonar-se que és l'únic material vàlid per a la seva disfressa- i el relat s'impregna sovint de lleugeresa: les escenes en què Peter Parker i Gwen Stacy (una lluminosa Emma Stone) parlen als passadissos de l'institut les podria haver filmat el John Hughes de La noia de rosa .

Altres diferències són més significatives. Marc Webb fracassa clamorosament a l'hora d'assolir el necessari equilibri entre l'espectacle físic i el conflicte emocional que Raimi va imprimir en les dues primeres parts de la sèrie. A The amazing Spiderman l'acció és d'una espectacularitat rutinària, sense ànima. I el déjà vu constant que impregna la peripècia no ajuda a desfer-se de la sensació que estem davant d'una pel·lícula prescindible, un artefacte comercial que no aporta cap novetat a la mitologia del personatge, oferint una solució artísticament insatisfactòria a la necessitat llegítima de mercantilitzar la marca Spiderman.

Més continguts de