Publicitat
Publicitat

'Sucker Punch', un '300' de blonda i puntes

En un moment de Sucker punch , la càmera mostra les protagonistes del nou film de Zack Snyder xerrant tranquil·les mentre es maquillen davant d'un mirall. Sense tallar el pla ni reflectir-se en el mirall, la càmera el rodeja i passa a l'altra banda i trenca les lleis de la física mentre la conversa prossegueix amb normalitat. Aquesta filigrana narrativa crida l'atenció sobre les intencions de la pel·lícula: subvertir l'objectivitat del relat i construir un joc d' il·lusions que suplanti la realitat. És un reflex distorsionat que se superposa repetidament per revelar un missatge explicitat: la imaginació ens farà lliures.

Fins ara, la filmografia de Snyder s'havia nodrit sempre de materials aliens, com ara els còmics d'Alan Moore i Frank Miller a Watchmen (2009) i 300 (2006) i el clàssic de George A. Romero en el remake El despertar dels zombis (2004). A Sucker Punch , però, el director treballa per primera vegada amb una història de collita pròpia sobre un grup de noies recloses en una institució mental, sobre la qual afegeix les variacions imaginades pel personatge principal, Baby Doll. Així, el manicomi es transforma en un bordell d'estètica Moulin Rouge que serveix de plataforma de llançament per fantasies més elaborades ambientades en universos alternatius que barregen sense vergonya robots samurais, criatures de conte de fades i escenaris bèl·lics esquitxats d'estètica steampunk .

Fantasies poligoneres

Snyder, un autor que ha construït el seu estil a partir de l'ús abusiu dels efectes digitals, es dissenya aquí una història a mida per fer coincidir forma i fons del seu discurs narratiu. Factura una sèrie de fantasies violentes i estilitzades que semblen imaginades per un adolescent addicte als videojocs de guerra i la literatura de Tolkien amb excés de testosterona, i no per la traumatitzada protagonista. Aquest problema, unit a la manifesta incapacitat de Snyder per escollir amb criteri la música de les seves pel·lícules -aquí és especialment vergonyosa la remescla de temes de Queen- acaben per llastrar un film amb idees interessants, però materialitzades amb una sensibilitat nul·la, quasi poligonera, que el director confessa ingenuament que es va plantejar com una Alícia al país de les meravelles amb metralletes i canons.

Més continguts de