Superchunk dóna una gran lliçó de pop

Barcelona p { margin-bottom: 0.21cm; } Quarta jornada del San Miguel Primavera Club. Mentre la gent encara comentava la performàtica actuació de John Maus al Casino de l'Aliança de Poble Nou, la sala Apolo del Paral·lel va acollir ahir un dels millors concerts del festival, el de la banda de Carolina del Nord Superchunk. Grup icònic de l'indie rock nord-americà dels noranta, la seva actuació va ser nervi pur, una explosió de rock vitamínic i melodies tocades pel geni, tot plegat executat amb una entrega i convicció que no és fàcil trobar en moltes de les bandes mítiques d'aquell període que encara continuen en actiu.

Així, entre el rabiós començament amb Slack, Motherfucker i l'eufòria final de Hyper enough, amb les obligades aturades en el nou disc que presentaven (Majesty Shredding), va transcórrer un concert sense màcula, una lliçó de vitalitat i compromís que sorprèn, no tant per l'edat dels músics, sinó perquè els anys d'inactivitat de la banda –ben invertits en la consolidació del segell Merge, referència indispensable per entendre la música independent actual– no han minvat l'efectivitat d'un directe inapel·lable.

Abans, el quartet Mazes va desmentir el seu origen anglès amb una proposta que sonava inequívocament a indie rock d'arrel nord-americana, amb una amalgama de referències que inclouen Sebadoh, Pavement o Weezer. Formats a Manchester i amb un sol disc editat (A Thousand Heys, amb el segell Fat Cat), el grup va arrencar a tocar amb timidesa, sense gaire convicció o empenta, i no va agafar embranzida fins als últims dos o tres temes. Sense ser un mal concert, la comparació amb l'actuació posterior de Superchunk els va fer molt de mal.