Publicitat
Publicitat

TEATRE

El TNC reivindica un Sagarra filosòfic, europeu i modern

Jordi Prat i Coll dirigeix l’existencialista ‘La fortuna de Sílvia’, amb Laura Conejero

La fortuna de Sílvia és un Josep Maria de Sagarra posterior a l’èxit popular de Josep Maria de Sagarra dels anys 30 al Teatre Romea. És un text de postguerra, escrit el 1947, després d’haver tornat de l’exili francès, del famós viatge de noces a la Polinèsia i després d’haver traduït Shakespeare i Dant. Llavors, a la vegada que es recuperaven algunes peces de teatre català, com L’hostal de la Glòria, Sagarra estrenava uns textos de caire existencialista que es preocupaven per “les cicatrius europees i la situació d’una gent que havia fet uns exercicis de superació brutals, i ho feia amb les estètiques que a Europa guanyaven pes”, explica el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí.

Però, malgrat aquest intent europeista i modern, l’ampli públic català que havia assolit Sagarra amb els versos costumistes d’ El Cafè de la Marina i La Rambla de les floristes no el va seguir quan va estrenar la prosa filosòfica d’ El prestigi dels morts, Ocells i llops o Galatea. De fet, l’empresari del Teatre Romea només va programar La fortuna de Sílvia dues setmanes, i des de llavors no s’havia tornat a veure en temporada en un teatre professional. El Teatre Nacional recupera aquest text sota la direcció de Jordi Prat i Coll, des d’avui fins al 25 de desembre, a la Sala Petita. També es podrà veure en dotze localitats catalanes dels Teatres en Xarxa, com Sant Cugat, Granollers, Manresa, Tordera, Girona i Sant Boi de Llobregat.

Una Europa en crisi

L’actriu Laura Conejero interpreta aquesta Sílvia que té una única fortuna: ser fidel als seus principis. Sagarra situa l’acció en una ciutat europea en els anys previs a la Guerra Mundial i fins al seu final, del 1935 al 1945. Sona Beethoven. El públic entrarà a casa de la Sílvia, una vídua decidida a no viure com dicten les convencions. “Té una manera particular de pensar, sentir i actuar. Davant de qualsevol circumstància, la Sílvia, que s’ha pensat molt, perquè és culta i llegida, no vol caure en el que l’Església li demana a una vídua, ni tampoc educa els fills com li diuen. Ella és bohèmia, es posa un vestit del 1900 i canta -explica Prat i Coll-. Mentre el diner dicta com ens hem de comportar en societat, ella parla dels inadaptats a l’hora de pensar que un altre món és possible”. Per això assegura que veu paral·lelismes amb l’actualitat: d’una banda, perquè “Europa torna a estar en crisi”, afirma; de l’altra, perquè hi “guanyen els adaptats”. Per això afirma: “Quina por que l’obra hagi sigut escrita el 1947!”

La fortuna de Sílvia parla de “com decidim viure la nostra vida respecte als grans temes”, afirma Prat i Coll. L’autor té la voluntat d’explicar-se a ell mateix i explicar el món, no tant d’entretenir. I si no va tenir èxit és perquè “l’espectador esperava d’ell un altre tipus de teatre”, apunta el director. Ho diu per parlar dels inevitables prejudicis, un tema que l’obra també aborda i que la Sílvia intenta driblar. Però ella, al marge de les penúries que passa, “es referma en com veu el món”. Ara bé, també té ombres i contradiccions -uns misteriosos diners que li serveixen per poder anar tirant- i té la creença naïf que pot canviar el món sense sortir de casa. Potser “no és una activista però és molt conscient i lúcida, condicions per poder canviar les coses”, defensa Conejero sobre aquest arquetip de Sagarra i sobre un text que aborda “la responsabilitat que tenim en el món que patim”.

Més continguts de