La parròquia del Prat recupera un dels vestigis artístics més antics del delta del Llobregat
La talla romànica de sant Pau, restaurada amb el suport del Museu Diocesà i el MNAC, s'exposa a l'església de la vila després que la família que l'ha custodiada durant segles la donés
El Prat de LlobregatUn rostre "amb ulls ametllats i perfilats, nas prominent i boca fina, amb el mentó destacat" guaita des de l'altar de l'església de Sant Pere i Sant Pau del Prat: són les faccions de la talla de sant Pau que aquesta parròquia ha recuperat, i corresponen a una figura de finals del segle XIII, "un moment de transició entre les velles formes del romànic i les noves del gòtic que comencen a introduir-se al país", segons ha establert la conservadora del departament d'Art Romànic del MNAC , Montserrat Pagès.
Pagès, una estudiosa del romànic al Baix Llobregat, ha escrit un text en què data la figura després de la seva restauració, la darrera estació en un llarg periple abans d'arribar a l'altar de l'església de Sant Pere i Sant Pau del Prat, on ara s'hi exposarà definitivament.
Un sant Pau que s'estava en un mas del delta
La figura de sant Pau ha perviscut fins als nostres dies lluny de les mirades dels feligresos de qualsevol església, gairebé desconeguda, en un mas del delta: cal Marc de l'Ixo. L'han custodiat diverses generacions de la família Vilà.
No se sap ben bé com la talla va anar a parar a aquest mas, documentat des del 1283 i anomenat antigament de Sant Pau, però la tradició assenyala que la talla havia estat abans en una ermita propera, també de Sant Pau, a cavall entre Sant Boi i el Prat, que era similar a la que encara existeix a l'altre marge del Llobregat, l'esquerre, al barri de Bellvitge de l'Hospitalet.
La història d'aquest temple revela per què ha estat difícil la persistència de vestigis històrics al delta: la primera menció escrita de l'ermita és del 1010, una època en què la plana deltaica, plena de llacunes i, per tant, mosquits transmissors de malalties, era una terra inhòspita i poc habitada. L'ermita va ser reconstruïda molts cops després de patir diverses riuades fins al 1617: aquell any una de les pitjors sortides de mare del Llobregat documentades va malmetre l'edifici. Aquest cop els pratencs, que poques dècades abans, a finals del segle XVI, havien erigit la seva església parroquial −destruïda durant la Guerra Civil−, no la van tornar a reconstruir.
Potser ha estat des de llavors que la família de Ca l'Ixo ha conservat la figura. En tot cas, els Vilà no tenen memòria d'una generació que no l'hagués custodiada. De fet, el sant Pau estava tan lligat a aquesta nissaga que una de les àvies es va oposar a cedir-la a l'Ajuntament o a la parròquia. Quan la dona va morir, es va produir la cessió a l'església.
Ara, la parròquia de Sant Pere i Sant Pau ha restaurat la talla amb la col·laboració del Museu Diocesà i el MNAC.
