Publicitat
Publicitat

TEATRE

Tan real com la vida

Mostrar un tranche de vie (un tros de vida) és el que Carol López persegueix en les seves comèdies. La vida, un tema que ofereix ben poques novetats quan l'objectiu se centra en què passa entre el moment de despertar-se i el d'adormir-se. La vida, gairebé sempre més previsible i pueril del que ens agradaria reconèixer. El teatre, quan desestima la lent d'augment, és un incòmode reflex de la superficialitat de les nostres decisions més transcendentals i les nostres relacions més íntimes. Res no tornarà a ser com abans és un exercici nu -o gairebé- per imposar la màxima naturalitat en un escenari. Gairebé perquè les possibilitats d'el·lipsi i emoció que ofereix el llenguatge del musical es colen sempre en els muntatges de la directora. Aquí també, amb evidents referències a la intimitat, com Once .

Però el referent cinematogràfic és Marits i mullers de Woody Allen. La situació de partida és gairebé calcada: una parella (Andrés Herrera i Dolo Beltrán) verbalitza que està en crisi davant d'una altra (Andrew Tarbet i Olalla Moreno) que aparentment no ho està. El temps decidirà. Descartada l'originalitat, Res no tornarà a ser com abans funciona sobretot per la frescor dels diàlegs, resultat del work in progress que aplica López a la creació del text -tallat a la mida dels seus intèrprets-, l'equilibrat to agredolç de les històries enllaçades, l'elegància en les transicions entre escenes, la incorporació del vídeo i la demolició puntual de la quarta paret, sense que cap de les idees i llicències grinyoli.

Herrera i Beltrán -una actriu que es troba a faltar- són els que millor s'adapten a l'estil López. Una manera de construir la trama i els personatges que requereix un període d'assajos més extens perquè la improvisació es converteixi en un pòsit de seguretat natural, com si no haguessin dit i fet una altra cosa en tota la seva vida.

Més continguts de