Publicitat
Publicitat

RECITAL I DOCUMENTAL

'Enderrock' edita el concert de Llach al Camp Nou

Tants anys després, encara hi ha combat

Lluís Llach sap que passarà a la història com el cantant que va omplir el Camp del Barça. "És una referència fins al punt que estem estirant tots la pota i encara en parlem!", exclama. A part de parlar-ne i de dir "jo hi era", ara el podem reviure gràcies al DVD que inclou el número 200 de la revista musical Enderrock . Un concert irrepetible acompanyat d'un documental de mitja hora que el contextualitza, perquè han passat 27 anys i no tothom pot dir "jo hi era". Sense anar més lluny, la directora i el realitzador del documental, Elisenda Soriguera i Albert Lloreta, no hi eren perquè encara no havien nascut. (Sembla mentida, però pel món corren adults que ni tan sols existien el 6 de juliol del 1985. De fet, jo tenia 16 anys i hi vaig anar amb els meus pares; avui em costaria que la meva filla de 16 anys volgués anar-hi amb mi).

"Aquest país ha sabut crear molt i destruir molt, el català té empenta per construir i per destruir -afirma Josep Maria Espinàs a la Pedrera abans de la projecció del documental, que s'ha finançat amb micromecenatge-. La Nova Cançó va ser un invent imprevisible, els qui el vam posar en marxa no sabíem on aniria a parar". L'escriptor, un dels fundadors d'Els Setze Jutges, no pretenia pas ser cantant, però va entendre que aleshores tocava agafar la guitarra: "Cantàvem perquè sortissin cantants de debò". I el setzè jutge va ser un noi de Verges destinat a convertir-se en referent vital de diverses generacions. "Ens vam trobar a La Cova del Drac, va cantar tres o quatre cançons i de seguida vam veure que en sabia molt, que era un bon músic, a part de ser humil i fàcil de tractar -diu Espinàs-. I el vam acollir amb entusiasme".

"Reconec la dificultat de fer una publicació com aquesta en un país com el nostre", admet el conseller Ferran Mascarell, celebrant els 200 números d' Enderrock . Lluís Gendrau, director editorial del Grup Enderrock, lamenta que "les grans empreses comercials continuen fent el buit a les publicacions en català, tot i ser líders de mercat". Parafrasejant Puyal, Gendrau diu que Artur Mas potser està sol, "però darrere hi ha tot un poble en moviment".

A mitjans dels vuitanta, n'hi havia que volien enterrar la Cançó (i el país, de passada). "En aquell moment s'estava discutint als mitjans si era necessari cantar en català, i molts deien que ja no calia, que era una cosa periclitada -recorda Llach-. De cop vaig tenir ganes d'ensenyar que el públic hi era". Aplegar cent mil persones al Camp Nou va ser "un cop de puny damunt la taula". I que milers de catalans entonessin Abril 74 era un símptoma: "Que llavors, després de deu anys de transició democràtica, la gent cantés encara hi ha combat era molt important en una Catalunya on la mobilització al carrer es volia ofegar com fos".

Lluís Llach va saber jubilar-se a temps, tot i que a molts ens va semblar massa d'hora, però parla tan clar com sempre: "Amb el tomb que han pres les coses a casa nostra des de fa cinc o sis anys, crec que un altre cop de puny sobre la taula seria necessari". Sí, avui encara hi ha combat.

Més continguts de