‘Targeta verda’ de Hollywood per a Iñárritu

Barcelona“Qui li ha donat la targeta verda a aquest fill de puta?”, va exclamar Sean Penn fent referència al permís de residència permanent als Estats Units. Tot seguit va anunciar que Birdman, la pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu, era la gran triomfadora dels Oscars del 2015. Fins a tres cops va pujar el mexicà a l’escenari per recollir els Oscars al millor guió, direcció i pel·lícula. Birdman va confirmar els pronòstics dels experts completant una remuntada inesperada fa poc més d’un mes, quan els Globus d’Or assenyalaven la més que probable victòria de Boyhood. Les quatre estatuetes li garanteixen una targeta verda permanent a Hollywood.

[La llista amb tots els premiats]

Els grans perjudicats del seu èxit són Wes Anderson i Richard Linklater. El primer almenys ha vist com El gran Hotel Budapest s’emportava quatre Oscars de categories menors, però el director de Boyhood ha hagut de conformar-se amb l’esperat reconeixement de Patricia Arquette com a actriu de repartiment. Una collita molt escassa per a una pel·lícula que ha fet història en el cinema però que no ha pogut deixar la seva empremta als Oscars. Els acadèmics, com tantes vegades, han badat. Però la injustícia no exclou que Birdman sigui una pel·lícula amb mèrits que van més enllà del fet que estigui rodada en un únic (tot i que fals) pla seqüència. A través del recorregut per les bambolines psicològiques i reals d’un actor encasellat en un personatge de superheroi, Birdman radiografia els anhels i pors del Hollywood actual, atrapat en una dinàmica de seqüeles i films de superherois que ha arraconat el cinema adult que en teoria té en els Oscars el seu gran aparador.

Les trampes de l’ego

En qualsevol cas, l’Acadèmia ha deixat clara la seva predilecció per Birdman, un film que parla dels actors i la seva fràgil vanitat, de la desesperada i destructiva necessitat de reconeixement. Un exorcisme de l’ego i les seves trampes que, vet aquí la paradoxa, ha convertit Iñárritu en el cineasta més premiat de l’any. Una manera d’explicar el seu èxit és pensar que els intèrprets, el grup més nombrós de l’Acadèmia, potser ho han tingut més fàcil per emmirallar-se en les neurosis dels personatges de Birdman que en la senzillesa dels de Boyhood. En un país com els Estats Units, amb una mitologia nacional basada en el relat èpic de fets extraordinaris, els 12 anys de vida d’un noi qualsevol que narra Boyhood suposen gairebé una provocació. En canvi, la redempció final d’un actor en hores baixes apel·la a una retòrica de l’èxit i el fracàs que encaixa amb tot allò que representen els premis.

En última instància, el triomf de Birdman consagra definitivament Iñárritu. I que l’èxit es produeixi l’any següent al d’Alfonso Cuarón amb Gravity confirma la puixança del lobi mexicà a la Meca del cinema. Una altra evidència és el segon Oscar consecutiu per al director de fotografia mexicà Emmanuel Lubezki, primer per Gravity i ara per Birdman. Ja només falta que Guillermo del Toro triomfi l’any que ve amb el seu pròxim film, Crimson Peak, per completar el triplet. Iñárritu, per cert, va acabar el seu últim discurs per l’Oscar a la millor pel·lícula reclamant un tracte més just per als immigrants, tot recordant al públic que els Estats Units es van fundar com a terra d’acollida per a estrangers.

Una gala reivindicativa

Un dels trets més característics dels Oscars és la naturalitat amb què hi conviuen la frivolitat i la solemnitat. Un Travolta més amorós del normal i els calçotets de Neil Patrick Harris amb la gravetat i la reivindicació social. Citizenfour, el documental sobre Edward Snowden que es va endur un Oscar, va donar peu a un dels comentaris més àcids de Harris: “Per alguna raó, el protagonista del documental no ha pogut estar amb nosaltres aquesta nit”, va dir. Patricia Arquette va reclamar igualtat salarial i d’oportunitats per a les dones en el discurs més aplaudit, sobretot per una enfervorida Meryl Streep; Graham Moore, guanyador de l’Oscar al millor guió adaptat per The imitation game, va confessar que es va intentar suïcidar quan tenia 16 anys i va fer un elogi emocionat de la diferència; i John Legend, un dels cantants del Glory de Selma, va recordar que en l’actualitat hi ha més homes negres a la presó que esclaus el 1850.

Els Oscars van fer palès que el públic nord-americà encara està molt sensible amb les qüestions de raça. El riu de llàgrimes per la interpretació de Glory a càrrec de Common i John Legend així ho va demostrar, com també les crítiques a la broma de Sean Penn i fins i tot el lapsus de Harris al començament de la gala: “Benvingut als Oscars, on premiem els artistes més blancs... perdó, volia dir els més brillants”.

En l’apartat interpretatiu, absoluta predictibilitat dels premiats. A més d’Arquette, es van endur l’Oscar J.K. Simmons, Julianne Moore i Eddie Redmayne. Premis lògics, especialment els dos últims, que representen a la pantalla les ferides vitals de dues malalties tan cruels com l’Alzheimer i l’ELA. Michael Keaton no va poder fer-li ombra a Redmayne, però va tenir el seu moment en pujar a recollir el premi a la millor pel·lícula per Birdman. Moore va agrair els cinc anys més de vida que suposadament atorga la consecució d’un Oscar. Simmons, en canvi, va alliçonar el públic sobre la necessitat de trucar als pares sovint. Però el discurs més espontani de la nit va ser el del director d’ Ida, l’Oscar al millor film de parla no anglesa, que va fer cas omís de la música i es va estar ben bé un parell de minuts extres a l’escenari.

Èxit per a Anderson i Chazelle

Una de les notícies més destacades que deixen els Oscars del 2015 és el reconeixement del talent singular de Wes Anderson a l’hora de crear universos cinematogràfics propis, paisatges externs de melancòlica simetria que expliquen el món interior dels personatges. Els premis al millor vestuari, maquillatge i direcció artística d’ El gran Hotel Budapest no podrien ser més merescuts, així com el de música original per a Alexandre Desplat, el compositor de música per al cinema més prolífic i en forma del moment. L’altra notícia són els tres premis de la revelació indie Whiplash, inclòs l’inesperat de millor muntatge, que premia la visceralitat i el ritme del film. Però tant Damien Chazelle, el seu director, com Anderson marxen dels Oscars sense estatueta pròpia; una injustícia menor en la llarga història de greuges de l’Acadèmia.

Menys transcendents són les derrotes d’eterns nominats com el director de fotografia Roger Deakins (per dotzena vegada), la cançó Everything is awesome de Lego. La pel·lícula o el favorit de la categoria de millor film animat, Com ensinistrar el teu drac 2, superat per Big Hero 6, que reporta a Disney el seu segon Oscar consecutiu després del de Frozen. És cert que l’absència de Pixar entre els nominats els dos últims anys li ha aplanat el camí.

I com una victòria de Disney es pot entendre fins i tot la interpretació que va fer Lady Gaga de la música de Somriures i llàgrimes davant Julie Andrews. Què se n’ha fet de la subversió? Als Oscars no n’hi trobareu.