Tàrrega: això és teatre polític!
TàrregaAgafar l’autocar. Arribar a un punt indeterminat dels afores de Tàrrega. Baixar en silenci. Fer files. Posar-se una granota vermella. Seguir el camí marcat amb fletxes. Entre arbustos rostits pel sol i quatre avellaners recargolats, la imatge de cinc files índies d’espectadors seguint les indicacions de la creadora Maria Capell gairebé seria còmica si no fos perquè en cinc punts estratègics del recorregut hi ha pistes inquietants que anuncien violència i aïllament. Tan sols mirar lluny a l’horitzó ja és diferent si una veu en off et fa imaginar com seria viure sempre amb una densa boira a només cinc metres. I l’espectacle també és diferent en descobrir al final que aquest espai que has trepitjat durant una hora és just el lloc on s’hauria d’haver aixecat la presó d’Els Plans, un projecte maleït aturat per la crisi que ha deixat de regal un deute a l’Ajuntament de 2,4 milions en concepte de llicència d’obres.
Maria Capell, una artista que ha passat pel màster de creació d’arts de carrer de FiraTàrrega, ha trobat amb l’obra Terra condere el camí per criticar la bombolla immobiliària i les promeses polítiques des d’una vivència tan palpable que no necessita eslògans. La pols arrapada a les vambes té més força que les consignes. Però el teatre polític -en tots els formats- es filtra per tots els porus de FiraTàrrega, que aposta any rere any pel teatre de carrer: al Bolero de Ravel, que Ernesto Collado fa ballar sencer al públic, a qui després acusa de deixar-se manipular, i també a l’alliçonador i instructiu Barcelona (contra la paret), sobre la violència policial, amb tres actors que personifiquen els últims casos més polèmics. Tots dos són espectacles ja estrenats, al Sismògraf i al Grec.
Fins i tot un transvestit Roberto G. Alonso vocifera, des de sota un pont: “Que diguin que això no és teatre polític!” A A mí no me escribió Tennessee Williams el dramaturg Marc Rosich ha convertit l’intèrpret en una de les dives de l’autor nord-americà, però l’ha desnonat i l’ha abandonat entre caixes de cartró i un carro del súper, tot i que li ha deixat quedar-se, això sí, tot el seu vestuari. Roberto G. Alonso volia un gran paper d’actriu dramàtica, sense renunciar al playback, a Sara Montiel i als lluentons, i té aquest caramel divertit -potser un pèl allargassat- que s’ha estrenat a Tàrrega amb expectatives de començar a vendre bolos. De moment ja ha aconseguit superar l’oportuna ploguda de la nit de divendres -sense efecte en la programació-, que va acabar amb la taula de so al fangar de la riera.
Gènere i multiculturalitat
Dos dels temes que ha enfocat enguany el director de FiraTàrrega, Jordi Duran, són el debat sobre el gènere i la multiculturalitat. En el primer capítol s’emmarca Crotch (entrecuix), un muntatge de dansa sobre la sexualitat que és singular per la participació d’un col·lectiu de persones transgènere locals. I en el segon, el Fulgor del Teatro Niño Proletario, una companyia xilena que aborda des del teatre visual -amb quadres massa críptics, descontextualitzats- el racisme que existeix al seu país, exercit ja no en el terreny institucional sinó pels mateixos ciutadans cap als immigrants llatinoamericans, que són despersonalitzats i esclavitzats.
Les riuades de gent ahir atapeïen ja del tot la ciutat i continuarà sent així fins avui, malgrat que les entrades de pagament pràcticament estaven exhaurides divendres. Al dinar de La cocina pública ja no hi cabien més cadires. La companyia Teatro Container s’ha instal·lat a Tàrrega per servir una experiència comunitària. “Volíem trencar la quarta paret”, justifica el director. I van pensar que la cuina seria “un art comú”. Van agafar un gran contenidor de vaixell, l’han equipat rebuscant per Tàrrega materials per al mobiliari de la cuina i roba a Càritas per fer l’envelat, i amb productes locals i l’ajut de cuineres també del poble -ahir era la Verónica Fernández, una xilena establerta a Tàrrega que va fer un deliciós pastel de choclo - cuinen per a un centenar de comensals, i amenitzen l’acte -tampoc en podríem dir espectacle- amb lectures de textos, històries i cançons.
És impressionant veure com es desplega del no-res la infraestructura del dinar amb la col·laboració de tothom i presenciar tant la disponibilitat per tallar el pa com la disputa per l’amanida. A més, els espontanis d’ahir no podien haver sigut més aconseguits: una poeta local, dos músics mexicans i un músic targarí que va acabar fent-nos cantar a tots garrotins. Això és multiculturalitat, germanor i alegria i sí, això també és teatre polític.
