La Tate Modern Aixeca la seva piràmide
L’obertura de l’ampliació del museu londinenc esdevé un acte implícit contra el ‘Brexit’
LondresArt com a espectacle de múltiples formes i formats, de grans noms i de noms desconeguts; art i arquitectura com a reclams turístics globals; art, també, com a compromís amb l’èxit definit pel nombre de milions de visitants anuals, un èxit, d’altra banda, obligat per les necessitats financeres a què no pot escapar cap gran institució com la Tate Modern de Londres. Art, en resum, art com a aposta per un internacionalisme cultural en temps d’aïllacionisme i d’una certa nostàlgia de la insularitat britànica, en temps d’un Brexit que cada vegada bufa amb més força, quan falten vuit dies per al referèndum que decidirà si el Regne Unit continua o no dins de la Unió Europa.
L’ampliació de la Tate Modern -obra d’Herzog i De Meuron, els autors de l’edifici del Fòrum de Barcelona, i que ja van fer la remodelació de l’antiga central elèctrica de Bankside que va donar peu a l’ara famós centre de la riba sud del Tamesi- s’obre al públic demà passat però és ja una realitat ben sòlida. Una realitat que s’eleva, vista de nord a sud, per darrere de l’estructura de l’edifici original de Giles Gilbert Scott, l’arquitecte que és també autor del disseny de la famosa cabina telefònica vermella de Londres.
Setze anys després que s’obrís la primera, la Tate Modern fase dos neix com una piràmide helicoïdal de deu plantes -un nou afegit a l’ skyline de Londres-, o potser com un trapezi sacsejat i lleugerament deformat, de gran flexibilitat visual però d’aspecte igualment molt robust.
Local i global
Una terrassa que permet tenir una visió de 360 graus de la ciutat i del que s’estén quilòmetres enllà simbolitza la idea motriu darrere de l’ampliació: el desig d’una mirada nova, molt més oberta i més àmplia de la Tate Modern i de l’art que ha d’acollir. Abans, des de la terrassa del vell edifici, l’horitzó immediat i quasi exclusiu era el riu, la catedral de St. Paul i la vella City de Londres. Ara la Tate vol adreçar-se i indagar en l’art d’altres territoris, l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, no només els fins ara dominants, originaris de l’Europa Occidental o dels Estats Units, per establir-hi un diàleg continu. La volta completa a la terrassa de la piràmide de la Tate Modern, i un recorregut per l’art que s’hi exhibirà, hauria de ser també una mena de volta al món.
L’acte de presentació a la premsa del renovat pol d’atracció artístic de Londres que es va fer ahir va esdevenir implícitament quasi una proclama anti- Brexit. No en va, Nicholas Serota, director de la Tate -l’organització que aplega els quatre centres amb aquest nom que hi ha al Regne Unit: dos a Londres, un a Liverpool i un a St. Ives-, va assegurar que el seu objectiu és “ser local i global, tenir relació amb les comunitats més pròximes” a ells “però també amb les d’arreu del món”.
Lord Brown, president del patronat, va destacar que volen “una Tate Modern que no sigui només per a Londres o per al Regne Unit, sinó que estigui oberta al món”. La recentment nomenada directora del museu, Frances Morris, ho va expressar en els següents termes: “S’hi trobarà art molt més internacional, més art fet per dones i més instal·lacions”. De fet, l’art de dones comptarà amb un increment rellevant. Del 17% de l’any 2000 s’ha passat al 50% de les sales que apleguen una artista en solitari, com ara les dedicades a Phyllida Barlow o Louise Bourgeois.
L’edifici, la gran obra
La tan reivindicada mirada internacional, però, és també una necessitat de supervivència. Els grans museus del segle XXI han esdevingut un motor econòmic per a les ciutats a través del turisme cultural, i la inversió de 370 milions d’euros des que el 2010 van començar els treballs de l’ampliació ha de servir per vetllar per ser i oferir avantguarda radical, sí, però també, o sobretot, per oferir exposicions d’ampli espectre que atraguin públic massiu d’arreu del món i que justifiquin el patrocini de grans companyies globals. L’alemanya BMW, per exemple, finança les instal·lacions que es presenten en un dels nous espais del museu, el dels vells tancs de combustible de la central, lleugerament per sota del nivell de la Sala de la Turbina. Sobre els tancs, sales circulars d’enormes dimensions, s’alça la piràmide, de 65 metres d’alçària.
Però, més enllà de les exposicions, instal·lacions i accions que es presentin, el recorregut pel nou edifici i el hit de la terrassa seran el gran atractiu de l’espai. La piràmide, que afegeix un 60% de superfície útil d’exhibició a la Tate, ha sigut recoberta per una pell de 336.000 totxos, de manera que s’estableix continuïtat estètica i visual amb la vella central elèctrica. La construcció, quasi massissa vista des de fora, però lleugera i amb molta llum quan es recorre per dins, té tot el potencial per esdevenir una altra de les grans icones de la ciutat. A la Boiler House, doncs, la Casa de la Caldera, com es coneixia fins ara la primera fase de la Tate Modern, s’hi afegeix la Switch House, la Casa de l’Interruptor. Dos ponts les uneixen. Des del superior, la perspectiva sobre la Sala de la Turbina és impressionant. L’espai cobra una nova dimensió.
El mateix efecte es produeix a l’exterior de la piràmide, que s’expandeix cap a la part del darrere del barri de Southbank formant una plaça circular, esbossada a sobre de l’estructura dels tancs de combustible, que són alhora els fonaments simbòlics de la Switch House. Una casa que, idealment, hauria de ser la base d’una nova mirada a l’art global feta des d’un museu que aspira a seguir sent referent al segle XXI però que és també, paradoxalment, exemple de la massificació de l’art entès com a bé cultural de consum.
Clàssic, fotografia, avantguarda: una casa per a tothom
Molt per descobrir a la renovada Tate Modern de Londres. A la Boiler House, un recorregut cronològic en quatre espais diferents per la història de l’art del segle XX, amb presència d’artistes tan reconeguts com Picasso, Matisse i Rothko. Però l’espai que ha guanyat el museu permetrà exhibir, en sintonia amb aquestsartistes, bona part de les peces del dipòsit. Aquí i allà, el visitant també trobarà instal·lacions i escultures diverses. A part de la sala dedicada a Louise Bourgeois, una de les més destacables és L’arbre, del xinès Ai Weiwei, un habitual de la Tate Modern; gairebé tant que el seu treball, entre les parets de la vella central, cobra un aspecte tan clàssic que ennobleix l’edifici. Molta més experimentació als tancs de combustible, espais foscos, sense llum natural, ideals per a instal·lacions o per a expressions artístiques videogràfiques. És el cas de la proposta del tailandès Apichatpong Weerasethakul, un treball sobre emigració enregistrat el 2009 a la frontera entre Tailàndia i Laos. La fotografia també serà molt present a la Switch House, tal com va prometre la directora del centre. I n’és un exemple l’exposició Living cities, de la fotògrafa finlandesa Sirkka-Liisa Konttinen. L’estratègia és que tothom hi trobi alguna cosa del seu interès.
