Publicitat
Publicitat

Es podrà veure a Barcelona a la tardor

La Tate Modern presenta l'exposició del Miró més compromès

La mostra, titulada, 'L'escala de l'evasió', explora el Miró més compromès de l'artista a través de 150 obres de totes les etapes de la seva producció

La Tate Modern acull, a partir de dijous, una exposició dedicada a Joan Miró, que el mostra no només com un continu experimentador sinó també com un home sensible a la tragèdia de la guerra civil i la dictadura espanyoles. La mostra, que ha estat coorganitzada per la Fundació Joan Miró de Barcelona, on viatjarà després de Londres, porta el títol d'una de les seves obres més emblemàtiques, L'escala de l'evasió. A diferència de l'obra de molts surrealistes, la retòrica dels quals sembla haver envellit, la de Miró resulta, en vista de les més de 150 obres reunides, tan fresca com el primer dia, informa Efe.

L'exposició, que es podrà visitar a Londres fins a l'11 de setembre, traça un gran arc des de les seves primeres pintures, els paisatges de Mont-roig, d'un realisme gairebé naïf, profundament marcades per la identificació amb el territori, fins als grans tríptics abstractes del final, passant per l'anomenada Sèrie Barcelona i les poètiques Constel·lacions. En aquesta primera etapa, que va des de 1917 fins a 1923, clarament influïda pel duaner Rousseau, el colorit dels fauves i el cubisme, estan ja presents molts dels elements que, oportunament alliberats, marcaran d'una forma o una altra tota la seva obra. En aquestes primeres creacions se sent la tensió entre la tradició rural catalana i les pressions de la industrialització urbana. Com explica a Marko Daniel, un dels experts de la Tate, la identitat catalana de l'artista és, no obstant això, un "procés complex", com ho demostra la seva afirmació que preferiria morir-se de fam a París que ofegar-se en l'atmosfera provinciana de la Barcelona de llavors.

L'"engrut del realisme" que contribueix a la cohesió de molts dels elements presents en aquesta primera etapa es dissol molt aviat i aquests detalls van cobrant vida pròpia en obres posteriors, indica Daniel. Així passa amb les obres que tenen com a motiu el cap d'un pagès català, la figura arquetípica del qual Miró redueix a un conjunt de signes: un cap triangular, uns serrells de barba i la barretina que facilita la seva identificació amb Catalunya. O els misteriosos paisatges animats, de 1926-27, en els quals se simplifiquen radicalment les formes en enormes camps cromàtics, que fan recordar una altra afirmació de l'artista segons la qual no tenia sentit donar més importància a una "muntanya que a una formiga". La ferotge repressió de la rebel·lió a Astúries i la supressió de l'estatut català, que havia de donar pas a la guerra civil i a la posterior dictadura franquista, inspiren a Miró quadres que reflecteixen una angoixa i un dolor profunds amb personatges guinyolescos que recorden el món de l' Ubu Roi d'Alfred Jarry. Una obra fonamental creada en plena guerra civil és la titulada Bodegó amb Sabata Vella, de la qual el propi artista escriuria després que conté tots els símbols tràgics del període: una miserable fogassa, una sabata vella, una poma perforada per una forquilla i una ampolla que sembla cremar. Després de la derrota de la República i exiliat ja a França, Miró produeix l'anomenada Sèrie Barcelona, cinquanta litografies que representen ogres, dictadors i a víctimes de la repressió franquista, sèrie que cobreix una de les parets de l'exposició. Segueixen les Constel·lacions, que completa en el primer semestre de 1940 abans que la invasió alemanya l'obligui a tornar a Espanya per iniciar una llarga etapa d'"exili interior" a Mallorca, que durarà fins a la mort de Franco el 1975. Amb tot, Miró viatja a Nova York el 1947 i torna a visitar París l'any següent, i comença a crear escultures a base d'objectes trobats, una de les conegudes pràctiques surrealistes, dels quals es mostren també alguns exemples a Londres.

La Tate s'enorgulleix justament d'haver aconseguit reunir per primera vegada cinc tríptics monumentals creats entre 1961 i 1974 per un Miró inspirat en els grans formats de l'expressionisme abstracte nord-americà i possibilitats per les dimensions de l'estudi que va crear per a ell a Palma de Mallorca Josep Lluís Sert. L'intens colorit dels titulats Blau I, II i III, de 1961, i els Murals I, II i III, contrasta amb altres tríptics: Pintura sobre Fons Blanc per a la Cel·la d'un Solitari o L'Esperança del condemnat a mort (1974, any de l'execució de l'anarquista català Salvador Puig Antich), tots dos de la Fundació Miró, la simplicitat de línies dels quals semblen invitar a la meditació zen. La serenitat que transmeten aquestes pintures està a milles de distància de la ràbia que desprenen les "teles cremades" de final dels seixanta -anys de la revolució estudiantil europea i de protestes a Espanya contra el règim- o la força explosiva del tríptic Focs d'artifici, creat quan l'artista ja era octogenari.

Etiquetes

Més continguts de