EL CONTE
Cultura 05/02/2017

Teaching English

Les classes de repàs no van evitar que l’Esteve suspengués l’anglès el primer trimestre. La mare del meu alumne havia trucat a casa per donar-me la notícia

i
Jordi Nopca
4 min
Una aula amb pupitres

Vaig guanyar els primers bitllets -en negre, “com té que ser, segons deia un amic meu de l’època- gràcies a unes classes de repàs d’anglès a un nen que es deia Esteve però a qui la seva mare cridava sempre amb dos altres noms, Stephen o Stevie; optava per l’un o l’altre en funció del dia, com si el seu fill gran fos un personatge literari introvertit i de bona família, un músic de pop d’una altra època o, fins i tot, un futbolista que guanyava milions al cap de l’any. Encara era el temps de les pessetes, i el meu sou, modestíssim, consistia en un bitllet verd que rebia al final de cada sessió d’una hora, normalment al petit menjador de la casa, on abundaven les figuretes de vidre -fràgils i alhora ridícules- i el germà petit jugava a la Game Boy arrepapat al sofà. Mentre jo cobrava, l’Esteve s’asseia al costat de l’Eduard i reclamava la seva consola amb les mateixes mans suades que uns minuts abans agafaven el bolígraf per resoldre l’últim exercici del dia.

-Stevie, digues adeu al teacher -deia la mare, aguantant amb desídia un cigarret que s’acabava d’encendre entre els dits-. Vinga. Hurry up!

El meu alumne, que normalment encara no havia aconseguit la Game Boy de l’Eduard (Edward, Eddie), s’aixecava del sofà i s’acomiadava de mi.

Al cap de set dies, aquesta escena es repetia una altra vegada després d’una hora de feina. El bitllet verd. Els sorollets galàctics de la consola. La mare camuflant-se sota un núvol de fum com l’eruga irascible d’ Alícia al país de les meravelles. El germà petit, que mai em va dedicar ni una sola mirada. I l’Esteve. No sabia si el nen estava content de les classes o quan me n’anava es dedicava a gargotejar caricatures de la meva figura -llavors mínima i esprimatxada-, igual que feia amb els mestres de l’escola en una llibreta que tenia guardada al fons d’un calaix i que algun dia m’havia ensenyat. L’autèntica teacher d’anglès hi apareixia amb cos de vaca i cua de porc.

-No et fa pena, dibuixar-la així?

-S’ho mereix. She is a cow. And she is a pig too.

Les meves classes a l’Esteve consistien inicialment a repassar les quatre nocions gramaticals d’anglès que els havien ensenyat a l’escola, però de seguida em vaig adonar que l’únic que el nen volia era tenir un fantasma al costat que l’ajudés a resoldre els deures. Aquest va ser, poc o molt, el paper que vaig acabar tenint en la seva vida. La tarda en què vaig fer la primera classe m’havia atrevit a demanar-li que m’escrigués una redacció sobre la seva família, però quatre mesos després encara esperava que s’hi posés.

-Diumenge, després del partit del Barça la vaig començar -em va dir una vegada-. Però quan ja havia escrit mitja pàgina em vaig adonar que era una porqueria i la vaig estripar.

-Si jo fos tu m’hauria guardat el full perquè el teacher comprovés que no l’estava enganyant.

-El vaig llençar a la paperera. Vols que el busquem? A la mama no li agrada que buidi les papereres, però potser aquesta...

-Vull que et concentris en l’exercici que estàvem fent. A veure, recordes quin és el past tense de begin?

-És irregular, oi? Merda. Se m’ha esborrat. Beginning?

-El gerundi no. El past tense.

- Beginn...ung?

Les classes de repàs no van evitar que l’Esteve suspengués l’anglès el primer trimestre. La mare del meu alumne havia trucat a casa per donar-me la notícia amb una solemnitat que em va semblar excessiva. També em va demanar si a partir de llavors podia venir dues tardes a la setmana.

-El papa ho vol així. Està molt disgustat. Diu que sense l’anglès el nostre Stevie no anirà enlloc.

A partir de llavors cobraria dos bitllets verds a la setmana. Vaig imaginar en què podia invertir aquella quantitat inesperada de diners, i l’únic que se’m va acudir era comprar llibres. Així i tot, la meva biblioteca no va tenir temps de créixer gaire. Un dia de finals de febrer vaig haver de tornar cap a casa després de passar-me quinze minuts picant al timbre del pis on vivia l’Esteve, i aquella nit la mare em va trucar per explicar-me que el nen estava molt malalt: havia agafat una pneumònia i estava ingressat a l’hospital.

-Ens posarem en contacte amb tu quan torni a casa. Ara es té que posar bo -em va dir: de fons se sentien els sorollets de la Game Boy del germà petit.

No vaig saber res més d’aquella família fins al cap d’uns quants anys, quan l’Esteve em va demanar amistat a Facebook. A la foto de perfil se’l veia en un entorn exòtic, servint copes. Al final potser s’havia acabat espavilant amb l’anglès i havia arribat lluny. Quan vaig ampliar la foto em vaig adonar que el bar exòtic on treballava era a la Polinèsia de Port Aventura.

stats