BarcelonaEls Entremeses de Cervantes van ser una obra fundacional per al Teatro de La Abadía, que dirigeix José Luis Gómez des de fa 20 anys. “Ens hi vam ficar perquè crèiem que era fonamental indagar la parla escènica a través d’una escriptura beneïda per talent i esforç que té lloc en uns temps molt aspres de la història espanyola”, explicava Gómez parafrasejant Teresa de Jesús, una altra escriptora del segle XVI. Per commemorar les dues dècades, La Abadía ha tornat a aquella obra emblemàtica que tantes satisfaccions els va donar i l’han portat al Teatre Romea fins al 7 de juny.
“El tema central dels Entremeses és la beateria, la religiositat aparent, l’agermanament del poder polític i el religiós”, uns temes que tenen connexió amb els nostres dies, segons el director, en què regna “la pressió del políticament correcte i la mentida social”. “En un país de mestissos s’havia implantat, manu inquisitoriales, la neteja de sang, no es podia anomenar el dimoni sense esmentar Déu i els homes situaven l’honor de les seves dones a l’entrecuix -descriu-. Cervantes se’n burla d’una manera inclement, amb tota la cautela que havia de tenir un autor del seu temps per no ser pres per la Inquisició”. I ho fa en petites obres mestres -més llicensioses- que estaven pensades per entretenir la concurrència a l’entreacte de drames més avorrits i simbòlics, com els actes sacramentals. “El teatre s’ha esmunyit com una anguila entre els censors”, recordava Gómez.
Amb aire de Commedia dell’Arte
Gómez no volia que el muntatge fos una sèrie d’obres en seqüència, hi volia donar una unitat. Sota les branques d’un arbre, hi va imaginar una festa de pobletans -amb poca cosa: només els seus vestits regionals, les cadires de casa, els seus instruments, cançons i balls-, que interpreten els famosos Entremeses : hi apareixen l’espòs cornut i supersticiós de La cueva de Salamanca, el marit malaltissament possessiu d’ El viejo celoso i els dos murris que s’enriuen dels llinatges amb el clàssic El retablo de las maravillas.
El gran repte va ser que els actors, sent prosòdicament impecables, convertissin en matèria viva aquest monument literari -l’escriptor Juan Goytisolo en diu diu que són “plantes d’aparença minúscula que reprodueixen genialment en miniatura la bellesa del tronc central de l’arbre literari de Cervantes [ El Quixot ] i l’airositat de la seva copa”-. Els Entremeses va ser un dels primers textos que La Abadía va utilitzar per encetar el seu camí. Però els va costar mesos que fluís el text. Fins que Gómez va caure en el fet que Cervantes havia marxat a Itàlia per evitar la justícia i suposava que allà havia vist Commedia dell’Arte: quan els actors van treballar els codis d’aquest gènere, sense amanerament italianitzant però amb el mateix instint juganer, va funcionar.
Al repartiment, quatre actors repeteixen la jugada vint anys després, al costat de sis incorporacions noves, que s’han deixat contagiar d’aquella energia que perseguia Gómez. Preguntat sobre què li sembla el dispendi de diners públics en la recerca de les restes de l’escriptor a Madrid, ell capgira la qüestió: “¿Però hi ha prou mitjans per estudiar la seva obra i donar-hi vida? La resposta és no ”.
