Teatre ‘vintage’ amb la tràgica trilogia d’Èsquil
Barcelona‘Orestea’ TEATRE LLIURE 07/10/2016
El teatre grec no es un àpat habitual a la cartellera de Barcelona si no és per mitjà de reinterpretacions contemporànies dels mites, i encara menys ho és l’única trilogia d’Èsquil que ens ha arribat íntegra, L’Orestíada, tot i que se n’han fet aproximacions com la de Mario Gas al Grec 2004, concentrada en la primera i segona part i en dues hores.
El Teatro Stabile di Napoli l’ha presentat aquest cap de setmana en un versió de gairebé quatre hores, amb una posada en escena amb el possible encant del vintage i amb un notable sentit lúdic, però sense la força dramàtica d’uns personatges víctimes d’ells mateixos i dels capricis dels déus. La proposta del director, Luca de Fusco, transita des del classicisme escènic estricte a la primera part, Agamennone, fins a un curiós gaspatxo estètic a l’última, Eumenidi. Aquí el director aboca totes les possibilitats del vídeo i inunda l’escena de danses (semblen coreografies de Marta Graham) i, sobretot, de cançons que culminen amb un grande finale, gairebé de musical televisiu. A la tercera part hi apareixen una Atena vestida com Lady Gaga, un Apol·lo que recordava un anunci de colònia en una revista de paper cuixé i unes Fúries de relat terrorífic en un judici condicionat pel final feliç que volia l’autor.
A Agamennone, Luca de Fusco concentra el sentit tràgic de la proposta en un espai escènic inclinat, cobert de cendres que connecten amb l’Hades, i una il·luminació fosca, tenebrosa, que, lligada a l’obscur vestuari i a una caracterització dels intèrprets gairebé com morts vivents, constaten la maledicció dels oracles sobre la casa del rei. Aquesta tirania del fat s’expressa també en la posició i el moviment dels personatges, tots ells arrossegats entre les cendres, a excepció de Clitemnestra i Cassandra, sens dubte els dos grans caràcters d’aquesta primera part, servits per dues estupendes actrius. La segona part, Coefore, és la més àrida. Tant perquè ja sabem que només queda complir els designis d’Apol·lo com perquè el personatge central, Electra, la germana d’Orestes, i aquest últim no tenen prou personalitat per retenir la nostra atenció. El fet és que després d’aquesta segona part, i en el breu descans, mitja platea va desaparèixer.
