Temptacions i dubtes del Jesús més humà

BarcelonaAl seu Evangeli, sant Mateu ventila en onze versicles els quaranta dies i quaranta nits de Jesús al desert, un ritual de maduresa del qual va sortir preparat per assumir el seu destí diví. A George Lucas li hauria donat per fer una trilogia, però és precisament en les grans escletxes del relat bíblic que el director Rodrigo García ha trobat la inspiració per deixar enrere les seves habituals històries femenines i explorar la figura de Jesús des d’una nova perspectiva a Últimos días en el desierto, estrenada ahir als cinemes.

Al film, un Jesús amb el rostre d’Ewan McGregor enfila la ruta de sortida del desert, esgotat i sense aigua, quan es troba amb una família que l’acull uns dies. A poc a poc, descobreix els conflictes entre el pare i el fill únic: l’anhel de veure món del jove, l’instint de protecció del pare, les dificultats per comunicar-se... Uns problemes mundans que Jesús no sap com resoldre. “Ell s’interessa en un noi que intenta forjar el seu propi destí -apunta Rodrigo García per telèfon-. I potser sent una mica d’enveja, ja que el camí de Jesús va ser decidit fa temps”.

Últimos días en el desierto s’allunya del cinema religiós que ha proliferat en els últims anys alimentat pel furor proselitista del cinturó cristià dels Estats Units. “La meva idea no era fer una pel·lícula religiosa -diu el director-. Jo abordo el vessant humà, perquè el diví em resulta impossible d’endevinar. No sé què pensa un déu, però un home té el mateix tipus de conflictes que tothom, els mateixos dubtes i neurosis”. Si Cecil B. DeMille dirigia amb el guió en una mà i la Bíblia en l’altra, García ha fugit del pes de les escriptures. “Com que són dies que els Evangelis no cobreixen, em puc prendre la llibertat d’inventar una història. No volia veure patiment, el viacrucis ni la crucifixió, sinó un episodi de tres dies en la vida de Jesús, l’home”.

McGregor contra McGregor

A Últimos días en el desierto no abunden els miracles ni els prodigis, però sí la màgia digital que permet que Ewan McGregor interpreti tant el protagonista com el seu antagonista, el dimoni temptador, que adopta la imatge de Jesús. Un dels punts àlgids del film són els diàlegs verinosos i alhora familiars entre el fill del Déu i l’àngel caigut, que planteja a Jesús el repte d’ajudar la família alhora que alimenta la seva inseguretat i, de tant en tant, se sincera amb ell. És inevitable, al final, sentir una certa simpatia pel dimoni. “És el mateix que em passa amb Jesús, no sé com representar el mal absolut, així que em quedo amb el seu costat humà -explica García-. El dimoni hi és per provocar Jesús i per confondre’l i no té cap escrúpol per mentir. Puc fer-li dir qualsevol cosa que em passi pel cap. I això té el seu costat divertit”.

En última instància, la història d’ Últimos días en el desierto també es podria llegir en clau autobiogràfica. Com Jesús, García també ha viscut tota la vida sota l’ombra d’una figura poderosa (l’escriptor Gabriel García Márquez). Si Jesús és probablement el fill més famós de la història, Rodrigo García és potser el fill més famós en el gremi de directors. “És cert que m’interessa molt l’impacte dels pares en els fills -admet el cineasta-. Quan començava a dirigir em preguntaven sovint a les entrevistes si el meu pare m’havia influït molt. I jo sempre em quedava amb ganes de preguntar-li a l’entrevistador si a ell no l’havia influït molt el seu pare. Qui pot viure sense aquesta influència? La pel·lícula parla de la dels pares sobre els fills, la dels meus pares sobre mi, però cada influència és diferent. El que m’interessava és la força i el poder dels pares sobre els fills”.