Publicitat
Publicitat

MÚSICA

El festival de Vilanova i la Geltrú tanca la primera jornada amb èxit artístic i de públic

The High Llamas i Za!, brillants pols oposats al Faraday

"Ja sabem que no es pot repetir, però volem tornar", deia el cantant del valencians Pollock divendres al final de l'actuació, en la primera jornada del Faraday, el festival de música independent de Vilanova i la Geltrú, que avui tanca la vuitena edició amb John Grant, Renaldo & Clara i Nacho Umbert.

Els valencians, però, ho tenen negre: l'organització del festival és estricta amb un dels seus principis fundacionals. Al Faraday només s'hi toca una vegada a la vida. I encara que l'encant de l'emplaçament -el Molí de Mar, un mirador elevat sobre la platja del far de Vilanova- faci que els artistes es deleixen per tornar-hi, les normes són les normes. I al Faraday ja li van massa bé les coses per canviar la manera de fer: la vuitena edició porta camí de tancar-se amb una ocupació total del voltant del 90%, amb l'habitual èxit de públic, que pot tornar-hi quan vulgui.

Una primera jornada eclèctica

Divendres, The High Llamas i Za! van firmar concerts rodons situats a banda i banda de l'espectre que ha cobert enguany el festival. Els londinencs, en formació de quintet, van donar una lliçó de pop elegant, hereu del soft pop de Burt Bacharach, de l'etapa Pet sounds (1966) dels Beach Boys, de Free Design i de Harpers Bizarre, però també proper al retrofuturisme de Stereolab, amb qui Sean O'Hagan, líder del grup, ha col·laborat. El concert va servir per presentar Talahomi way (2011), l'exquisit últim disc del grup. I tot i que la formació del directe no incloïa secció de cordes, els violins i les violes no es van trobar a faltar. Les diverses guitarres (inclosa una acústica de dotze cordes), la marimba, els teclats i la bateria van ser suficients per traslladar en viu l'elaborada proposta de The High Llamas.

Pel que fa a Za!, els barcelonins van exhibir personalitat en un enèrgic directe. La seva música, que el duo defensa només amb bateria, guitarra o trompeta i veus sovint multiplicades amb loops , barreja elements de free jazz, post rock i músiques populars tribals. És una proposta abstracta i física, capaç d'evocar l'ús ancestral i catàrtic de la música, que Spazzfrica Ehd i Papa Dupa interpreten, mig nusos i sacsejant la cabellera, com en una dansa ritual, entonant càntics inintel·ligibles.

També van convèncer el duo Espanto. Els de Logronyo -de qui el segell barceloní Austrohúngaro, vinculat a Hidrogenesse i a Astrud, ha reeditat aquest any els dos primers treballs, Ísimos y Érrimos - van defensar amb veu, guitarra elèctrica i detalls electrònics la seva col·lecció de cançons de pop senzill i lletres entre costumistes i arties , amb un directe que les reduïa a la mínima expressió, esquelètiques i despullades però igualment atractives. El trio femení de pop Aias, Litoral, la formació de pop-folk mediterrani cantat en català de Pau Roca de La Habitación Roca, i els murcians Klaus & Kinski, també van estar a l'altura.

L'adéu de The Bluetones

Divendres el Faraday també va ser el marc de l'adéu de The Bluetones, que van arrencar una gira de comiat a Vilanova que ja no tornarà a passar per l'Estat. "Aquesta no és l'última cançó del concert, senyors i senyores, és l'última que tocarem al vostre adorable país", va dir Mark Morriss, frontman dels britànics al final del xou del grup, que va viure un fulgurant èxit internacional amb el debut Expecting to fly (1996), per caure després en un ostracisme potser tan poc merescut com l'èxit sobtat van viure a mitjans dels noranta.

The Bluetones tiren la tovallola després que bona part dels seus sis discos s'hagin editat sense pena ni glòria, i ho fan amb una gira en què repassen la meitat de les cançons del seu disc de més èxit (incloses Bluetonic i, sobretot, Slight return ), conscients de per què els recordarà la història. Ara es van permetre el luxe de tancar amb If... , el segon single del segon àlbum, Return to the last chance saloon (1998), com per recordar que no han estat uns mers one hit wonders : que no només van tenir un èxit, sinó que com a mínim en van tenir tres.

Més continguts de