The Mamzelles juguen al cabaret pop
Les tres components de The Mamzelles volen ser actrius, però de moment se les coneix com a cantants. S'estrenen amb un disc de cabaret pop i lletres sense vergonya produït per Miqui Puig.
BARCELONA."Sóc víctima de les escenes de sexe on els dos es corren alhora", canten The Mamzelles a Super superficial . És una de les cançons de Que se desnude otra , el primer disc de Paula Ribó, Bàrbara Mestanza i Paula Malia, totes tres de 22 anys, estudiants de l'Institut de Teatre i funambulistes de la contradicció juvenil femenina. A Save me demanen que les salvin del luxe i de Walt Disney. "Odiem ser princeses, però volem ser princeses", diu Mestanza. "Quan érem petites vèiem pel·lícules de Disney i ens agradaven", afegeix Malia. "Si som el que som és també gràcies a això", completa Ribó.
Per saber què són primer cal saber d'on venen. "El grup va sorgir com una broma: un minixou en una festa d'amics en què ens vam posar unes perruques. Fent teatre ja havíem vist que teníem molta química, i vam començar a fer cançons", recorda Malia. Després es van presentar al concurs Sona9 de la revista Enderrock . Van quedar segones. Àlex Eslava, de DiscMedi, les va veure i els va oferir fer un disc, que ha produït Miqui Puig.
Per saber què són també hi ha les cançons, que canten en català, castellà, anglès i francès. La música parla de pop, calipso, bossa nova, cabaret i swing, amb rastres de teatre musical. Elles arrufen el nas. "En els nostres espectacles hi ha molt teatre, i a l'hora de fer el disc vam pensar com encabir-lo. Va ser una batalla. En Miqui Puig deia que si hi posàvem tot el teatre el CD no es podria escoltar. Per nosaltres hi ha poc teatre", explica Malia. "Sí que és veritat que cada cançó és com una escena", diu Mestanza. "Tenim més base teatral que musical", confirma Ribó.
Maleïda vagina
Per saber què són també hi ha les lletres de les cançons. Malia assegura que no tenen "un missatge concret", però concedeix que hi ha un "rerefons comú de protesta, de rebel·lia". "Parlem de la vida, i la vida ara mateix és això", afirma Mestanza. I això és sobretot una crisi existencial instal·lada en el volcà de les contradiccions i servida amb dosis complementàries de ràbia i humor. A Vagó #3 posen en ridícul els homes que volen "salvar" les noies. A Rimapatxa western escenifiquen la decepció. A Entre ética i moral recorden l'amor prohibit amb un professor. A Fucking vagina lamenten enamorar-se de nois gais. I a Generació tofu accepten que són una generació perduda "entre Punky Brewster i les platges de Lost ". També busquen emocions fortes i adapten uns versos del poema Howl d'Allen Ginsberg. "Són punyals directes als budells", diu Mestanza. "Ens agrada la generació beatnik per la provocació i perquè tot és molt explícit", confessa Ribó.
Són The Mamzelles i podrien ser les germanes petites de les protagonistes de la sèrie Girls .
