Publicitat
Publicitat

FESTIVAL DE MÚSICA AVANÇADA

El Sónar 2012 s'acomiada amb un final de festa molt variat i d'una qualitat difícil de superar

The Roots, el millor hip-hop del món

El Sónar va tancar dissabte una de les millors edicions que se li recorden no amb una simple cirereta sinó amb un pantagruèlic pastís sobre el qual es va precipitar una multitud immensament llaminera. Els que sabien el que hi hauria no s'haurien perdut ni per New Order -que actuaven a la mateixa hora- ni per res del món el millor espectacle de hip-hop del planeta. Quan Questlove, Black Thought i companyia van saltar a l'escenari amb la seva energia contagiosa era fàcil percebre un somriure col·lectiu de màxima felicitat i els milers de caps ja onejaven amb gràcia abans que sonés cap nota, avançant mentalment el que estava a punt d'arribar.

Els de Filadèlfia van establir una bonica connexió amb el públic tan bon punt van començar: una ovació va rebre la sorollosa versió de Paul Revere , que retia tribut al baixista dels Beastie Boys Adam MCA Yauch, mort el mes passat als 47 anys víctima d'un càncer. Van continuar amb Proceed , un dels seus clàssics i un indici de per on farien anar el concert: el grup no pensava tocar les peces del seu últim disc Undun (2011), un magnífic treball conceptual que potser hauria requerit un marc més reposat.

El que sí que van oferir van ser tones d'entusiasme apuntalades pels magnífics grooves de Questlove a la bateria i un conjunt instrumental perfectament engreixat (tuba, baix, guitarra i teclats) que arrasava al seu pas. Peces memorables com Mellow my men , The fire i The Seed 2.0 van compartir protagonisme amb els seus ja clàssics medleys , capaços de combinar Guns N' Roses amb Kool & the Gang i Bo Diddley amb Curtis Mayfield. El mestre de cerimònies Black Thought feia alçar els braços als assistents, que embogien al crit de "Feu soroll, Barcelona" i els músics es divertien amb les seves improvisacions jazzístiques i demostracions de virtuosisme, com les del magnífic guitarrista i cantant Captain Kirk Douglas. El bon rotllo que transmetien The Roots feia impossible desertar del concert, cosa que obligava a perdre's gairebé tota l'actuació de Metronomy, un altre plat fort de la nit.

Multituds a la pista de ball

La indietrònica del quartet londinenc, que aconsegueix reunir els aficionats al pop amb els amants de la música de ball sota un mateix paraigua, va aplegar una autèntica turba de gent que va vibrar amb les enganxoses cançons de The English Riviera (2011). La concentració humana era tal que es feia difícil avançar; en general, la nit de dissabte va ser més multitudinària que la de divendres.

Calia superar la gentada per arribar al SónarClub, on el trio sud-africà Die Antwoord desplegava el seu hip-hop experimental i malaltís amb una posada en escena provocativa i pertorbadora. L'aparença infantil de la petita rapera de veu diabòlica Yo-Landi -que va a estar a punt de ser la Lisbeth Salander de David Fincher-, les projeccions d'imatges pornogràfiques i el mal rotllo de Ninja -el violent MC de pèl oxigenat- evocaven un univers apocalíptic, violent i distòpic que els de Ciutat del Cap van carregar de sarcasme amb moments com els crits de " Sail away, motherfuckers! " sobre el clàssic d'Enya.

Hot Chip van oferir el que s'esperava d'ells, pop dislocat i ballable, amb fortes influències dels vuitanta, i Deadmau5 va ser la gran decepció de la nit. La proposta visual del canadenc, a base de làsers i projeccions més efectistes que efectives, no afegien gaire al seu techno progressiu dirigit a les masses, molt suat i sense la gràcia que promet el seu casc en forma de ratolí. Els que també van oferir teca a les masses, però aquesta vegada de qualitat, van ser els berlinesos Modeselektor, que van posar la concurrència en moviment amb el seu electro infecciós de bombos obesos i baixos greixosos. Era un magnífic final de festa per als que no aspiraven a veure sortir el sol amb Laurent Garnier i ser els últims d'acomiadar-se del Sónar fins a l'any vinent.

Més continguts de