The Seihos posen ritme a la recerca d’oportunitats laborals

BarcelonaPrimer, la declaració d’intencions que es pot desprendre del títol del nou disc de The Seihos, Farewell (Warner, 2015). El quartet barceloní vol dir adéu a dos tòpics que els han acompanyat fins ara: ser la franquícia catalana de Vampire Weekend i ser l’altre grup del baixista dels Manel. “No ens amaguem. En el disc anterior hi havia influències de Vampire Weekend, coses africanes i del Graceland de Paul Simon. El que passa és que hem estat escoltant altres coses”, explica Guillem Haro, cantant i guitarrista del grup que completen el teclista Adrià Albareda, el bateria Xavi Haro i el també baixista dels Manel Martí Maymó.

“Jo segueixo pensant en els dos grups igual. Fer-me’n triar un seria com demanar-li a un pare quin fill estima més. Estic content de tenir-los i crec que és saníssim”, diu Maymó, que alguna vegada fins i tot ha arribat a fer dos concerts la mateixa nit, un amb cada banda. A més d’espolsar-se els tòpics, tot i que perduren les aromes africanes de la guitarra i d’alguns ritmes, el títol del disc també té a veure amb la realitat laboral de Guillem Haro i Albareda. “Intentem que la majoria de les cançons siguin una cosa alegre i festiva, perquè la gent que ve als concerts s’ho passi bé i balli. No expliquem les nostres penes perquè la gent ja en té prou amb les seves -explica Haro-. Però en aquest disc també hi ha cançons en què intentem reflectir el nostre entorn. Parlem de joves que marxen, de la fuga de cervells que vam viure nosaltres mateixos”.

Companys de classe

Haro, que va estudiar arquitectura, va marxar un any Alemanya. Albareda treballa a Holanda com a investigador en temes de governança i administració pública. “Quan veus que aquí les coses no funcionen i no pots dedicar-te a la professió que has estudiat, doncs marxes”, diu Haro, que remena aquesta sensació de malestar a la cançó Human kind.

Les vicissituds laborals han determinat la història d’un grup del qual cal buscar la gènesi fa quinze anys, quan Haro, Albareda i Maymó compartien passions musicals a l’escola. “Ens agradaven els Beatles, els Beach Boys, Bob Dylan, Jimi Hendrix, Oasis, Blur. Vam aprendre a tocar amb 14 anys, i des de llavors s’ha convertit en el nostre hobby més gran”, recorda Maymó. “Aquest disc el vam gravar l’agost del 2013, abans que l’Adrià i el Guillem marxessin, i si surt el febrer del 2015 és perquè fem el que podem”, afegeix el baixista, que també comparteix amb els companys de grup l’admiració per Lou Reed i The Velvet Underground, força evident en títols com Lisa says.

Farewell, que presentaran el 27 de març al Music Hall dins del festival Guitar BCN, renuncia als arranjaments de l’àlbum anterior. “Volíem acostar-nos als directes que fem”, diu Albareda. També hi ha una picada d’ullet a qui els va descobrir l’any passat a través de la cançó Where did the love go?, que Tous va triar per a un anunci. Aquell tema, inclòs al disc del 2011, el recuperen en una nova mescla a Farewell. “Va haver-hi una mica de reflexió abans d’acceptar, però no era un encàrrec, sinó una cançó que ja teníem, i l’anunci podia servir per difondre el grup”, diu Maymó.