Publicitat
Publicitat

Vida més enllà de The Cure

De Dirty Three a The Rapture, passant per M83, una mica de tot

Si The Cure van ser els grans triomfadors de la nit de divendres, els australians Dirty Three en van ser el gran tresor amagat. Una gran majoria se'ls perdria, però tant li feia, perquè els que no van caure en l'embruix dels de Robert Smith o no van aguantar les tres hores de concert eren una minoria prou important com per acabar omplint l'escenari ATP. Allà, Warren Ellis en tenia prou amb la seva formació de trio per demostrar que al rock li sobra parafernàlia.

Començà amb poesia irreverent mentre es contorsionava com si l'hagués posseït el dimoni. Poques vegades s'ha vist un públic tan endollat. Els que sabien què anaven a veure s'apinyaven a les primeres fileres, els que hi arribaven per casualitat no podien evitar quedar-s'hi, dibuixant somriures d'orella a orella. Sabien tots els passavolants que qui udolava a la llum de la lluna era ni més ni menys que el genial violinista de Grinderman i Nick Cave & the Bad Seeds? Probablement, no, però resultava impossible desentendre's de l'aquelarre elèctric sustentat per la rotunda bateria de Jim White i la teranyina teixida per la guitarra de Mick Turner.

Ellis saltava, es regirava, esperonava el públic, es mofava dels U2 i invocava l'esperit de Jim Morrison. De tant en tant giravoltava amb el violí al coll, desfermant tempestes d'electricitat, destrossant les cerres de l'arc i arrencant-les d'una estrebada. Deixava el violí a terra, tornava a saltar com un esperit del bosc, es retirava a colpejar el piano, i demanava a un públic excitat i en comunió que algú li traduís el títol de 'Sometimes I Forget You've gone'. L'australià, que el dia abans havia estat entre el públic de Archers of Loaf i Mudhoney com un espectador més, se n'anava a casa amb uns quants incondicionals més a la butxaca.

M83, una gominola pels que volien ballar

El concert havia coincidit amb Wavves i Napalm Death –impossible veure-ho tot–, però en el moment d'acabar hi havia temps d'acostar-se a Mayhem i de sorprendre's amb els membres de Trash Talk s'enfilant-se perillosament a l'estructura de l'escenari Pitchfork. De fons, The Cure encara sonava. Amb 'Boys don't cry' de fons molts s'afanyaven a agafar lloc al concert de The Drums, però calia triar i M83 era una opció tant o més atractiva. A més a més, de camí a la immensa esplanada de l'escenari Mini es podia fer un cop d'ull a Codeine. Només un cop d'ull, llàstima.

Com era de preveure, M83 ja havien congregat una multitud amb ganes de gresca i que sabia on anar a buscar-la. En aquest sentit, la música d'Anhony González resulta infal·lible. Amb l'energia d'un grup de rock i els sintetitzadors en primer pla, M83 projectaven llums fluor sobre l'escenari i es convertien en una immensa gominola pels que només volien ballar. El control de les dinàmiques de Gonzalez, que beu directament de les 'raves' dels anys noranta, va culminar amb 'Midnight City', el seu hit per antonomàsia. Amb l'eufòria desfermada, encara hi havia dues possibilitats de seguir ballant –els pobres Main van aplegar quatre gats–: uns van triar la proposta més obscura de Death in Vegas i d'altres es van decantar pel rock carregat de ritmes funk de The Rapture, que van proporcionar grans dosis de satisfacció entre una multitud que es divertia dansant i llençant globus enlaire.

Més continguts de