Publicitat
Publicitat

Crítica clàssica

L'Orquestra de Cambra de Munic va enlluernar amb la vitalitat de Haydn

Till Fellner: una lliçó de classicisme sense dogmes

Un dels pianistes que ha sabut recollir millor l'herència d'Alfred Brendel, mestre de referència en la interpretació del classicisme vienès, és l'austríac Till Fellner (Viena, 1972), un músic honest, serè i assenyat que, en lloc de vendre fum, com fan algunes de les noves estrelles mediàtiques, es dedica simplement a tocar bé el piano. Lloable esforç en l'actual circuit clàssic, cada vegada més pendent de la imatge i l'exhibició de facultats tècniques. Curiosament, Fellner, que conserva un envejable aspecte juvenil, no ha fet servir mai aspectes d'aquest tipus per fer carrera. I el millor és que no li ha calgut per mantenir-se entre els valors més sòlids del panorama concertístic.

Haydn, Mozart i Beethoven, els compositors de capçalera de Brendel, conformen també el repertori predilecte de Fellner. El seu so és lleuger, clar i transparent, la digitació àgil, sense ostentacions, més pendent de la bellesa del so, l'elegància del fraseig i l'equilibri que de la potència i el lluïment personal.

Les seves qualitats van lluir molt més al Palau de la Música que en la seva recent actuació amb l'OBC a L'Auditori. Qüestió de volum (també va tocar Mozart) i equilibri orquestral. En aquesta ocasió, Fellner va visitar per segona vegada la temporada d'Ibercàmera acompanyat per una veterana formació alemanya que va tocar fons a mitjans dels 90, després d'anys de grisor artística, i que ha sabut reinventar-se amb admirable vitalitat: l'Orquestra de Cambra de Munic, dirigida pel seu concertino Daniel Giglberger.

Al Palau van oferir un programa ben lligat, consagrat als dos déus del classicisme vienès, Haydn i Mozart. Del de Salzburg, Fellner va tocar a la primera part el Concert per a piano núm. 12 en la major, KV 414, i ho va fer de manera exemplar, en una versió polida i lleugera, encara que massa continguda.

L'excel·lència va arribar amb Haydn a la segona part. Hi va haver més passió, força i alegria en la interpretació del seu Concert en re major , el més famós del seu catàleg: a l'equilibri orquestral s'hi va afegir una vitalitat irresistible i un diàleg fresc, enriquit amb exquisits detalls orquestrals. Un Haydn fulgurant: sentirem alguna vegada qualsevol dels seus altres deu concerts per a piano?

Sense caure en la rigidesa filològica, Daniel Giglberger obté un so ajustat, precís, una mica sec, de dinàmiques assenyades i ajustat a l'estil, però, com fa Fellner, sense doblegar-se als dogmes historicistes. L'orquestra va mostrar la seva riquesa i el seu potencial expressiu en una excitant intepretació de la versió original, sense clarinets, de la famosa Simfonia núm. 40 en sol menor de Mozart, servida amb exquisits matisos i rotunds accents.

Més continguts de