Publicitat
Publicitat

ART

Ceràmica Cumella i l'artista Pep Duran fan 'Una cadena d'esdeveniments' al Macba

Toni Cumella, el ceramista il·lustrat

Al capdavant de Ceràmica Cumella, Toni Cumella ha portat més enllà el llegat familiar i ha col·laboamb diferents artistes sense perdre de vista el que les tècniques de la ceràmica els pot aportar.

"Artesania, creativitat i indústria". Nét i fill de ceramistes, Toni Cumella descriu amb aquestes tres idees la feina que Ceràmica Cumella porta a terme des del 1880. El seu avi, Josep Regàs Cruell, va fundar una empresa dedicada a la realització de ceràmica tradicional, d'olles i cassoles per anar al foc, sobretot. I el seu pare, Antoni Cumella Serret, la va transformar per poder fer la seva obra personal com a escultor i a mitjans dels anys seixanta la va començar a especialitzar en la producció de ceràmica per a l'arquitectura.

Toni Cumella no només ha recollit aquest llegat, amb projectes tan diversos com la restauració d'edificis patrimonials o la col·laboració amb alguns dels arquitectes contemporanis més destacats del panorama nacional i internacional, sinó que també ha treballat amb diversos artistes que han volgut explorar les possibilitats expressives del llenguatge de la ceràmica. L'últim dels creadors amb qui ha treballat és Pep Duran, que ha pogut comptar amb el seu ofici per crear la instal·lació -que té un gran retaule laic com a peça principal- que fins al 4 de juny s'ha apoderat majestuosament de la Capella del Macba. Només aquesta gran peça, blanca i inclinada damunt l'altar de la capella de l'antic Convent dels Àngels, ja ens convida a entrar-hi quan hi passem per davant des del carrer amb el mateix nom.

Història i innovació

En els projectes de rehabilitació d'edificis històrics en què ha participat, com el Parc Güell, l'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música, Cumella afirma que ha après molt del seu ofici. Ens recorda que del seu pare -del qual hi ha diverses escultures exposades a la col·lecció permanent del Macba en el context de l'arribada de la modernitat a Catalunya a mitjans del segle passat-, en va aprendre aspectes més complexos que les tècniques de la ceràmica d'alta temperatura, el gres. Potser el fet d'haver crescut envoltat d'arquitectes, músics i escriptors, gràcies al contacte que Cumella Serret hi va tenir, ha estat una de les claus que han afegit al seu ofici la versatilitat per abordar tant projectes arquitectònics en què la seva intervenció ha de passar a la força desapercebuda com altres en què s'ha pogut sumar a l'empremta creativa dels seus autors. Així, per exemple, per a la reposició del trencadís del banc, les columnes i les voltes de la sala hipòstila del Parc Güell va produir rajoles blanques de vint-i-un tons diferents per mantenir-se fidel a l'obra de Gaudí i Jujol, i en el cas del Mercat de Santa Caterina, d'Enric Miralles i Benedetta Tagliuabue, va donar color a les fruites que cobreixen el mercat com si fos un bodegó amb les estovalles una mica arrugades. "El projecte de Miralles i Tagliabue, amb els quals també vam col·laborar al parc de Diagonal Mar, ens va obrir les portes a una nova dimensió pel que fa a l'ús de la ceràmica en l'arquitectura. Són dos projectes que ens han donat a conèixer arreu del món". I malgrat que va témer que la magnitud d'aquestes dues obres representés al mateix temps el final d'un camí, l'arquitecte Alejandro Zaera li va encarregar un altre projecte tan personal com el pavelló espanyol de l'Exposició Universal d'Aichi el 2005, la façana del qual estava recoberta d'un eixam de peces hexagonals de ceràmica multicolor.

Un diàleg de tu a tu

La Pluja de sang de Frederic Amat al Lliure de Gràcia és un altre dels projectes recents que, pel que significa per a la ciutat de Barcelona la reobertura del teatre, Cumella recorda amb un orgull especial, ja que en aquests treballs amb artistes també hi té un grau d'implicació humana significatiu. "Per respecte a la trajectòria familiar i per la importància que donem a la feina amb el nostre equip, no ens conformem només fent realitat les obres d'un artista, també volem signar-les amb ells. Amb els artistes hi tenim un diàleg molt de tu a tu, els donem el camí per poder fer les seves obres. Posem a la seva disposició el llenguatge de la ceràmica sempre que pensem que la seva proposta el respecta i que creguem que hi puguem fer alguna aportació des de la nostra perspectiva".

La gran desconeguda

Encara que per a Cumella la ceràmica d'alta temperatura no té secrets, Pep Duran afirma que l'atzar ha estat un dels factors que han intervingut en la creació del retaule i del fris que ha fet per a la Capella del Macba amb el títol Una cadena d'esdeveniments . "Pel que fa a processos, la ceràmica continua sent la gran desconeguda per als artistes, ja que no estan acostumats a treballar sense poder veure el resultat final de la seva obra. En el cas dels colors, treballem amb diferents mostres i el resultat final el veiem quan les peces surten del forn", precisa Cumella.

Finalment, Chus Martínez, comissària associada del Macba i de l'exposició de Pep Duran, traça un vincle entre les obres de Cumella Serret i l'obra de Duran, unides en la mesura que la ceràmica ha estat vista com a un llenguatge universal, i va ser present en les reflexions sobre l'abstracció també com un llenguatge capaç de superar fronteres que els artistes van plantejar-se als anys cinquanta i seixanta.

Un retaule de records

Conegut tant per la seva feina com a escenògraf com per la seva faceta d'artista, Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) ha creat un retaule de "relíquies laiques, de motlles del record" a partir de "solidificar" mitjançant la ceràmica diferents objectes del seu arxiu de treball personal. En contraposició al caràcter íntim que els dóna -treballa amb els objectes com un pintor fa esbossos-, Duran s'ha volgut allunyar del que representen muntant-los damunt de plaques de ceràmica que a can Cumella produeixen com a revestiment de façanes. Aleshores, el més important passa a ser el seu caràcter tàctil. "És desitjable que l'espectador també les pugui tocar, aquestes peces", considera Duran.

Igualment, Una cadena d'esdeveniments posa l'espectador al mig d'un joc de múltiples relacions entre l'obra i l'espai que van des del treball de la mà que realitza l'obra fins a la relació que aquesta manté amb l'entorn I, a més, Una cadena d'esdeveniments crea un recorregut sense fi dins la Capella Macba. El fris, els colors del qual representen d'entrada l'altre vessant "torturat i fosc" del món es van degradant fins a tornar-se blancs com el mateix retaule. "Com la vida de les persones, aquesta obra crea un recorregut inabastable que una vegada i una altra va de la pols al fang", conclou Duran.

Més continguts de