Publicitat
Publicitat

TONY ALLEN TEATRE PRINCIPAL DE BADALONA 26 DE MARÇ

El bateria nigerià va repassar el seu repertori amb elegància

Tony Allen i el seu 'afrobeat': un tret de sortida ple de ritme per al festival Blues & Ritmes

Ha repetit moltes vegades que no vol fer el mateix que feia amb Fela Kuti durant la dècada dels 70, però el veterà bateria Tony Allen va tornar a donar una lliçó magistral d' afrobeat dissabte al Teatre Principal de Badalona, en el concert inaugural d'una nova edició del festival Blues & Ritmes.

La fórmula secreta que el 1964 unia el highlife nigerià amb el jazz americà, per crear una de les poques músiques del continent negre que han entrat per la porta gran de les discoteques de tot el planeta, es deu també a una altra combinació explosiva: la de dos joves imparables anomenats Fela Kuti i Tony Allen, que aleshores van causar estralls a Lagos amb el seu invent sonor de pur groove . Ha plogut molt i el poderós afrobeat ha estat utilitzat de bones i males maneres, de vegades simplement com a etiqueta venedora, altres com a mer caprici per unir-lo a matrimonis impossibles. Però aliens a tot tipus d'atrocitats, personatges claus de la seva creació com Tony Allen han sabut fer-lo evolucionar amb el temps i amb coneixement de causa.

Feia dos anys i escaig que Tony Allen no ens visitava i alguns encara mantenien ben viu el record de la seva actuació més brillant a Barcelona, amb motiu de la Festa de la Diversitat del 2003 al Moll de la Fusta. Tot i això sembla que les ganes de tornar a trobar-se amb el nigerià no van ser prou per moure més públic fins al teatre badaloní, que no va arribar a estar ple fins a dalt.

El considerat un dels millors bateries del món va aparèixer escortat per la seva banda, en què músics francesos es donen la mà amb nigerians traient a la llum un so exultant i absolutament irrefrenable. Les guitarres personalíssimes i sincopades de Claude Dibongue i Kolobgo es van barrejar a la perfecció amb els teclats de Fixi, mentre la línia de vents de Nicolas Giraud (trompeta), Jean-Jacques Elangue (saxo tenor) i Yann Jankielewicz (saxo baríton) bufava amb dinamisme, alhora que la veu d'Audrey Gbaguidi donava un toc de calidesa a temes emblemàtics del gran Tony Allen.

Pur ritme elegant i sense extravagàncies, els mateixos adjectius que poden aplicar-se a aquesta manera tan particular de tocar la bateria, gairebé acariciant-la, aconseguint-ne un so fenomenal. Pel que fa al repertori, tot i l'aposta per l'últim treball al seu nom, Secret agent (2009), amb temes com Elewon Poo , Ijo , Pariwo , Alutere , Secret agent i Asiko , amb què es va iniciar amb força la vetllada, no hi van faltar autèntics himnes del nigerià com Kindness, de l'àlbum Home cooking -publicat l'any 2006-, que va convidar un públic no gaire encès a taral·lejar allò de " Don't take my kindness for weakness ". Va ser una bona i divertida nit en què va quedar ben clar aquella màxima que tant proclama el senyor Allen: "Mentre jo sigui viu, no t'avorriré mai".

Més continguts de