Publicitat
Publicitat

El director de 'Top gun' i 'El foc de la venjança' mor després de tirar-se des d'un pont de Los Angeles

Tony Scott, cinema d'acció a boca de canó

Tony Scott, de 68 anys, va morir diumenge a Los Angeles després d'enfilar-se a un pont i tirar-se a l'aigua. La filmografia del director britànic inclou èxits de taquilla com Top gun.

A Hollywood les han vistes de tots els colors, però encara hi ha marge per a la commoció, com la que ha provocat la mort de Tony Scott. Diumenge el cineasta britànic va aparcar el cotxe al costat del pont Vincent Thomas, al port de Los Angeles. Va saltar la tanca de seguretat i es va tirar a l'aigua. La policia va trobar el seu cos tres hores després. La investigació policial va permetre localitzar una nota de suïcidi al seu despatx, però en el moment de tancar aquesta edició el contingut no havia transcendit.

Ahir a la tarda la cadena nord-americana ABC, citant fonts pròximes a Scott, va informar que el cineasta tenia "un tumor cerebral inoperable", i suggeria que això l'hauria empès a suïcidar-se.

Un home de Hollywwod

Tony Scott va entendre com funcionava el negoci del cinema. Coneixia els mecanismes d'una indústria que encara porta a l'ADN el rastre de la política de producció dels grans estudis. La seva feina com a realitzador de publicitat el va ajudar a identificar el productor com a client. I el client, que sempre té la raó, va saber veure el seu talent per vendre una història. Justament això és el que va passar quan el productor Jerry Bruckheimer va triar Scott per dirigir Top gun (1986). El resultat li va donar la raó.

L'administració Reagan volia canviar la imatge de l'exèrcit nord-americà, que encara arrossegava les ferides del Vietnam. Calia deixar enrere l'efecte d' Apocalypse now . Bruckheimer, que ja tenia la col·laboració dels militars, va encarregar a Scott posar imatges a l'èpica de la reconstrucció moral de l'exèrcit que volia Reagan. Tots se'n va sortir: Bruckheimer amb un èxit de taquilla que el va consolidar com a productor, tot i que ja havia triomfat amb Flashdance (1983) i Superdetectiu a Hollywood (1984); les forces armades amb una bona colla de nous reclutes, i Scott amb un futur com a sofisticada versió del clàssic artesà de Hollywood. Però què és el que va veure Bruckheimer en aquell director britànic que només havia fet una pel·lícula a Hollywood, i amb poc èxit?

Anthony David Scott va néixer el 21 de juny del 1944 a North Shields, al nord d'Anglaterra. Als 16 anys va participar com a actor en el curtmetratge Boy and bicycle dirigit pel seu germà Ridley. La primera intenció de Tony Scott era dedicar-se a la pintura, i després als documentals, però el seu germà el va convèncer per treballar plegats en la seva productora, dedicada sobretot a la publicitat.

La feina com a realitzador publicitari li va permetre explorar els límits del disseny de producció i la utilització de la fotografia i la música per embolcallar el producte al gust del client però amb un toc sofisticat. Malgrat el considerable volum de feina, el 1975 va trobar temps per dirigir un episodi per a una sèrie d'una televisió francesa que adaptava relats de Henry James.

Dels vampirs als avions

A finals del 70, alguns cineastes britànics de la generació de Scott van fer el salt a Hollywood, i el seu germà hi va entrar per la porta gran després de l'èxit d' Alien (1979). El primer encàrrec va arribar de la mà de la Metro Goldwyn Mayer, que tenia els drets de L'ànsia , una novel·la vampírica de Whitley Strieber. Scott va dirigir la pel·lícula, amb David Bowie, Catherine Deneuve i Susan Sarandon com a protagonistes d'una història de dependències, traïcions i sexe. Amb els anys ha esdevingut un film de culte, però la taquilla la va ignorar.

Scott no va deixar la publicitat, i va dirigir un anunci per a Saab on el cotxe suec competia amb un avió a reacció. Aquesta és la imatge que va convèncer Bruckheimer i el també productor Donald Simpson perquè Scott dirigís Top gun . L'aliança amb Bruckheimer va continuar amb Superdetectiu a Hollywood 2 (1987), al servei del còmic Eddie Murphy. La indústria el va assenyalar com a eficient director d'acció i Scott va respondre amb la discreta Revenge (1990) i l'èpica Dies de tro (1990), aquesta novament amb Tom Cruise. Als anys 90, Scott va apostar pel cinisme de Bruce Willis a L'últim boy scout (1991), va sintonitzar amb la violència romàntica de Quentin Tarantino, guionista d'Amor a boca de canó (1993), i es va atrevir amb l'acció submarina a Marea roja (1995). No sempre l'encertava, i pel·lícules com Fanàtic (1996), amb un Robert de Niro especialment histriònic, van fer que la crítica no el tractés amb gaire afecte.

La seva manera de concebre l'acció, menys estrepitosa que la de Michael Bay, un altre protegit de Bruckheimer, va funcionar millor amb thrillers polítics com Enemic públic (1998), tot i que Scott també va tenir el seu moment excessiu a Joc d'espies (2001) i especialment a Domino (2005), en què volia fer creure que Keira Knightley podia ser una heroïna d'acció.

El múscul de Washington

Scott va trobar un nou aliat: Denzel Washington, amb qui va formar equip a El foc de la venjança (2004) i Déjà vu (2006), dues de les pel·lícules més sòlides del director. La primera juga amb els límits morals de la violència amb la crua contundència dels clàssics. La segona és un exercici narratiu que treballa el suspens amb precisió matemàtica. L'acció pura va tornar amb el duel entre Washington i John Travolta a Assalt al tren Pelham 1, 2, 3 (2009), remake del film de Joseph Sargent del 1973. I un altre tren va ser el protagonista de l'última pel·lícula dirigida per Scott: Imparable (2010), també amb Washington.

Més continguts de